Microbarcelones. Formes d'habitar la ciutat

Quan diem el nom d’una ciutat, el nostre cervell activa una pluja d’imatges que l’evoquen. París, Londres, Roma, Nova York, Xangai, Buenos Aires.

Ricard Gratacòs Batlle

Barcelona, no. Barcelones. Tantes com arqueologies supervivents.
Tantes ciutats en una,  encara que a simple vista, des d’aquest mirador definitiu, predomini la imatge d’aquesta retícula burgesa que ha quadriculat fonamentalment l’ànima i el cos d’aquesta ciutat.
(Barcelones, Manuel Vázquez Montalbán, 1987)

Microbarcelones: diversitat i singularitat entre el paisatge de la ciutat

L’estudi de micropaisatges de Barcelona va arrencar l’any 2013 de la mà d’un encàrrec de Vicente Guallart, que llavors era Arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona. L’objectiu de l’encàrrec era cartografiar el conjunt de paisatges singulars i de baixa densitat del municipi que no estiguessin inclosos dins de cascs antics.

Amb en Carles Bárcena, amic i arquitecte d’Aquidos Arquitectes1, vam passar mesos caminant per la ciutat. Vam resseguir tots els barris i pràcticament totes les illes de cases de Barcelona per acabar produint un plànol amb més d’un centenar d’àmbits de la ciutat.

Aquella feina va quedar guardada en un calaix, i sovint parlàvem del potencial d’aquests micropaisatges per reflexionar sobre tot tipus de qüestions relacionades amb la ciutat contemporània, com una forma per conèixer la varietat de ciutats que estan presents a la metròpoli. Van haver de passar alguns anys perquè es tornessin a presentar oportunitats per seguir dedicant temps a aquests microespais de la ciutat.

D’una banda, al grup de recerca al que pertanyo Arquitectura, ciutat i cultura. Una perspectiva antropològica de l’espai construït i habitat2, dirigit per la Dra. Marta Llorente i vinculat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona3 (ETSAB-UPC), havíem començat a treballar en un nou projecte de recerca sobre espais fràgils a la ciutat contemporània i l’associació entre la fragilitat i aquests micropaisatges va estimular la reflexió amb els companys del grup de recerca.

D’altra banda i pràcticament de forma paral·lela, a l’Oriol Pascual, Director de Programes del MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN4, li van arribar veus d’aquests microteixits i sobre la feina que havíem fet. Li vam proposar un projecte de recerca que es va materialitzar amb la introducció d’un àmbit expositiu dedicat a aquests espais en el marc de la mostra LES CARES DE BARCELONA5 a la seu de Montjuïc.

Share

A finals de 2020, i en el marc de la V Setmana de l’Antropologia6, vam emetre un primer directe amb Associació Livemedia7 des del barri de La Satalia de Barcelona, i setmanes més tard des de La Clota. Proposàvem convidar als interessats a passejar i endinsar-se en aquestes microbarcelones.

Ara bé, en què consisteix tot el projecte de recerca sobre les Microbarcelones?

Quan diem el nom d’una ciutat, el nostre cervell activa una pluja d’imatges que l’evoquen. París, Londres, Roma, Nova York, Xangai, Buenos Aires. Cada nom propi d’una urbs desencadena fragments dels seus espais, de les seves gents, de les seves arquitectures i, també, de les nostres pròpies experiències en aquestes ciutats.

Si demanem a algú que ens descrigui Barcelona, segurament es referirà a paisatges propis de la ciutat central i productiva: als seus monuments més emblemàtics i també a alguns espais urbans de Ciutat Vella i d’altres Cascs antics, o l’Eixample. Tots aquests teixits són els que han posicionat Barcelona com un cas paradigmàtic de ciutat densa i compacta.

Ara bé, tot i que els diversos cascs antics de la ciutat i la retícula de l’Eixample són tan característics de la ciutat i en defineix la imatge en gran mesura, Barcelona està formada per una gran diversitat de teixits i paisatges urbans que no formen part d'aquesta idea compartida i que s'escapen d’aquesta imatge referencial que tendeix a la uniformitat de la factura urbana. Petits paisatges urbans es troben dispersats per tota la ciutat i per raons diverses contrasten respecte els teixits i paisatges dominants de la ciutat, aportant valor, diversitat i singularitat. Són precisament aquestes microbarcelones l'objecte d'estudi d'aquesta recerca i proposta expositiva.

Es tracta d'estructures urbanes que, precisament per la seva configuració formal, han donat lloc a modes diversos d'habitar la ciutat, a pràctiques espacials pròpies i heterodoxes tant en l'àmbit domèstic com en l'àmbit col·lectiu. En ocasions, ha succeït a la inversa, i determinades formes d’habitar han provocat la cristal·lització d'aquestesmicrobarcelones.

Entreveure la presència dispersa i distribuïda d'aquests espais per tots els districtes de la ciutat permet adonar-se de la riquesa urbanística que afegeixen al conjunt de la ciutat. El més suggerent és que, a banda de ser una riquesa quantitativa —pel nombre d'espais existents— és qualitativa, ja que cap d'aquests àmbits és igual a un altre. Aquests espais afegeixen riquesa urbana al paisatge de la ciutat de forma heterogènia. Són una mina de diversitat, avui tan necessària quan els processos de producció de la ciutat s’assemblen tant a tot el món, produint ciutats iguals arreu.

En la majoria de casos, aquests indrets presenten unes qualitats morfològiques i ambientals característiques que poden venir donades per la presència d’alguns factors –ja sigui independentment o de manera combinada–, entre els quals es poden esmentar les dimensions reduïdes del parcel·lari, la seva divisió homogènia, la qualitat i homogeneïtat de l’edificació, la baixa densitat edificatòria, la presència d’espais d’interrelació entre l’espai públic i l’espai privat, les dimensions i la forma del traçat dels espais urbans i viaris, la presència d’arbrat i de vegetació exuberant o la presència d’hortes. Totes aquestes propietats i qualitats específiques són les que permeten definir-les com a entitats singulars.

Cal destacar que la funció residencial és la predominant en tots ells. Es tracta, tot sovint, d'àmbits que no generen relacions a una escala més gran que la pròpia, que es presenten de forma quasi oculta, de vegades aïllades, i amb un notable caràcter introvertit.

Alguns d'aquests espais, semblen fòssils urbans, indrets en què el temps s’ha aturat mentre els seus territoris adjacents es veien immersos en processos de transformació urbana que tendien a produir una ciutat densa i homogènia. Passejar pels carrers de barris com La Clota et transporta a un altre temps i a un altre marc espacial. Costa fer-se la idea que el caràcter rural de molts dels seus espais està al bell mig del districte d'Horta-Guinardó.

En molts casos, aquests indrets van quedar congelats (llegiu «afectats») arran de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) de l’any 1976. Pel fet que eren àrees de baixa densitat edificatòria (és a dir, espais amb cases baixes), es reconeixien com a àmbits d’oportunitat de transformació urbanística, amb un cost d’expropiació i d’afectació molt menor que el d’altres indrets. Per tant, es consideraven sectors ideals per cobrir la manca d’espais públics, parcs, equipaments i habitatges protegits que la ciutat tenia a finals dels anys 1970. També eren els espais, en què les inversions privades podien treure més rèdits econòmics de la seva transformació.

Passats quaranta anys, alguns d’aquests teixits urbans no han estat objecte d’intervenció i avui els veiem amb uns ulls nous. Si fa quaranta anys eren els àmbits preferents de transformació, en l’actualitat, més enllà del seu estat d’envelliment o de la seva qualitat edificatòria, prenen força els seus atributs, ja que tenenla virtut d’afegir diversitat a la ciutat, pel fet que es tracta d’episodis urbanístics amb qualitats i particularitats que enriqueixen la ciutat en el seu conjunt per les pràctiques urbanes que hi van associades.

Malgrat aquesta riquesa, alguns d'aquests àmbits segueixen estant "afectats urbanísticament". I els que no ho estan de forma legal, els planeja el dubte de si les pràctiques espacials i urbanes que comporten són caduques en una ciutat que es desenvolupa sense treva. D'alguna manera, són espais que, ja sigui per la normativa o ja sigui per la pressió immobiliària podrien haver desaparegut en qualsevol moment. Però segueixen estant aquí. Han sobreviscut i segueixen vivint en un aparent estat de provisionalitat permanent. La idea motriu de ciutat densa i compacta acabarà amb ells? Són reductes d'una vida urbana diferent i anacrònica o podem arribar a considerar-los fets urbans contemporanis a la ciutat del present?

En relació amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'Agenda 2030 impulsada per Nacions Unides, les microciutats ens permeten fer algunes reflexions.

L'economista Serge Latouche8 s'ha dedicat a evidenciar que el desenvolupament sostenible pot arribar a ser un oxímoron: el desenvolupament i la sostenibilitat es poden entendre com conceptes oposats, antagònics. Junts poden crear una mena d’impossible que és eficaç com a eslògan que permet al capitalisme i a occident fer una darrera acrobàcia per perpetuar-se i seguir colonitzant l'imaginari econòmic i la mentalitat de tota la humanitat.

Paradoxalment, i en relació a les microbarcelones, en nom d'alguns dels ODS es podria contribuir a arrasar aquests espais de la ciutat. En posarem dos exemples que ja s’han evidenciat en les darreres dècades.

Darrera la lloable voluntat de l'ODS 11: Aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles  i de la fita 11.1 Per a 2030, assegurar l’accés de totes les persones a l’habitatge i a serveis bàsics adequats, segurs i assequibles, i millorar els barris marginals, per tant incrementar el parc d’habitatges públics, hi ha darrera programes de transformació d’àrees urbanes de baixa densitat, on el cost d’expropiació i la facilitat de gestió sempre és menor. D’aquesta forma ja han desaparegut moltes microbarcelones, com els barris de cases barates del Bon Pastor o de la Zona Franca que s’han convertit en deserts de vincles socials amb més habitatges, però amb un paisatge homogeni i amb menys vida als carrers. Cal cercar l’equilibri entre la disminució de la diversitat i l’increment de nous habitatges, tant necessaris a totes les metròpolis. A Barcelona hi hem arribat tard en molts casos, però a la resta de Catalunya i a altres ciutats del món encara són a temps de transformar amb respecte la fisonomia de les ciutats del present.

D’altres objectius, com ODS 12: Garantir modalitats de consum i producció sostenibles, no contemplen la necessitat de respectar les àrees agrícoles presents a les ciutats. La necessària compacitat, i la densificació urbana del territori comporten anar segant els pocs territoris encara agrícoles de les metròpolis. De les operacions immobiliàries sempre se’n treu més rèdit que de la producció agrícola, i per això els usos agraris del territori són tan fràgils. A Barcelona, existeixen superfícies importants d’hortes  que estarien en sintonia amb l’onada verda i de productes de proximitat que reclamen tantes veus. Ara bé, des de la ciutat es proposen transformar alguns d’aquests darrers reductes en "ecobarris". És el cas de Vallbona, que potser veurà com arriba el final de la singularitat del seu territori. És important evitar la desaparició d’àrees dedicades a l’agricultura, cal pensar en el seu valor estratègic, ecològic i social.


Ricard Gratacòs Batlle és arquitecte per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona i màster en investigació en Urbanisme per la UPC. És professor associat de el Departament de Teoria i Història de l'Arquitectura de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB-UPC) i professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya. Imparteix assignatures sobre Teoria de l'arquitectura, Antropologia de la ciutat i Antropologia del disseny. Forma part del grup de recerca consolidat Arquitectura, Ciutat i Cultura. Una perspectiva antropològica de l'espai construït i habitat, dirigit per la professora Marta Llorente. Combina la seva activitat docent i investigadora amb el desenvolupament d'estudis urbans i diferents projectes editorials.

2

FUTUR. Website for the scientific production of UPC researchers https://futur.upc.edu/ACC

3

Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona https://etsab.upc.edu/ca

4

Museu Etnològic i de Cultures de Món https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/ca

8

Latouche, Serge. Sobrevivir al desarrollo: De la descolonización del imaginario económico a la construcción de una sociedad alternativa. Barcelona: Ed. Icaria, 2007. https://icariaeditorial.com/archivo/libros.php?id=812