Una mirada atenta al paisatge des del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà
Després de caminar per recs i closes al Pla de la Muga amb l'Ecomuseu Farinera-MNACTEC, una reflexió sobre el manteniment del paisatge i la cultura.
Vídeo: L’ESTANY DE VILAÜT AL PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ. Gravacions realitzades al Rec del Molí i Ecomuseu Farinera de Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, Reserva Integral de l'Estany de Vilaüt (Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà) i Festa de la Sembra del Blat (Castelló d'Empúries, 27 de novembre de 2022).
Amb la participació de: Josep Espigulé (biòleg, educador ambiental i ex-director del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà), Carme Gilabert (directora de l'Ecomuseu Farinera de Castelló d'Empúries), Joan Dalmau (pagès, Cooperativa Agrícola de Castelló d'Empúries i president de la Junta del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà), Maria Escobedo (Livemedia), Núria Roure (adjunta a direcció de l'Ecomuseu Farinera de Castelló d'Empúries).
L'Ecomuseu Farinera i el seu entorn: A l'Ecomuseu Farinera el temps i l'espai no es tanquen dins les seves sales sinó que es tracten interdisciplinàriament sobre el territori.
L'origen d'aquest territori són les maresmes, estanys i zones d'aiguamolls, que havien arribat a ocupar tota la plana de la badia de Roses i del Baix Ter. Es mantingueren intactes fins a la baixa Edat Mitjana, quan començà el drenatge de les aigües amb canals de dessecació i la construcció dels primers prats encerclats per aquests recs (les closes). [...] Fou el punt de partida d'una intensa antropització de caràcter agrari que només es va veure alterada per l'arribada del turisme als anys seixanta del segle XX.
Podem distingir clarament entre les zones de llaunes o aiguamolls, llacunes salabroses litorals o paral·leles al cursos dels rius, i les zones d'estanys i estanyols, manifestacions delimitades per les depressions tectòniques sorgides entre les serralades i els mar. [...] Destaca l'estany de Vilaüt que correspon a la part més profunda de la cubeta de l'antic estany i que encara avui queda inundada de manera més o menys permanent essent un refugi per a moltes espècies.
Blat, farina i paisatge. Marta Cuixart, Esther Font i Carme Gilabert (2008)
El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà és la segona zona humida més important de Catalunya, després del delta de l'Ebre, i un destacat lloc d'observació ornitològica.
Antigament aquests aiguamolls s'estenien per tota la plana de la badia de Roses i la del Baix Ter, de manera que el massís del Montgrí s'aixecava com una illa enmig de les aigües. Fins als anys setanta del segle passat, els aiguamolls s'havien degradat considerablement: les zones humides empordaneses anaven desapareixent a causa de l'excessiva urbanització i la creació d'equipaments turístics de tota mena. Per això, el 1976 es va engegar una campanya popular que lluitava per la recuperació d'aquests espais. Com a resultat, l'octubre del 1983 el Parlament de Catalunya els va declarar Paratge d'Interès Nacional i, un any i mig més tard, van ser declarats Parc Natural.
UNA MIRADA ATENTA AL MANTENIMENT DEL PAISATGE I LA CULTURA AMB JOSEP ESPIGULÉ
Després de caminar i conversar plegats pels recs i closes del pla de la Muga a Castelló d'Empúries, ens tornem a trobar amb Josep Espigulé a la passera entre Empuriabrava i els Estanys d'Europa per reflexionar sobre el manteniment del paisatge i la relació amb la cultura.
Livemedia — Josep, ens pots descriure on estem?
Josep Espigulé — Estem a la Gola de la Muga, sota d'un àlber, aprop hi ha també algun om, i freixers i saules... Forma part d'aquestga làmina d'aigua lliure de vegetació fins ben bé a mar, des del pont que uneix Empuriabrava fins als Estanys d'Europa. Aquí hi ha una canalització que portava aigua dels pous de les closes cap a Roses i Cadaqués; aquesta canalització ara porta les aigues residuals de Castelló i Empuriabrava cap a l'Estany Europa on hi ha una depuradora excel·lent: permet la depuració normal de l'aigua que podria anar directament al mar, però encara passa per uns aiguamolls construïts que la desnitrifiquen encara més. Després va a parar al pròpiament dit. Estany Europa. Està uns dies en allà i aleshores s'impulsa a l'Estany del Cortalet a 4km d'aquí. És una aigua molt neta que es podria pràcticament beure. La Comunitat Europea finançà el 80% del cost, per això en vàrem anomenar Estanys Europa. A més a aquests estanys hi ha una sèrie d'infrastructures, tres aguaits i un mirador per aproximar-se i observar la fauna, sobretot l'ornitofauna, els ocells.
Livemedia — Deies que aquest és un punt de contacte molt proper entre el que seria la natura més pura del Parc Natural dels Aiguamolls i l'edificació.
Josep Espigulé — A menys de 2 km, 1 km en línia recta, tenim la Reserva Integral de les Llaunes, una de les tres joies del Parc dels Aiguamolls. A Catalunya hi ha molt poques reserves integrals, no arriben a deu, i tres les tenim aquí en aquest parc. La Reserva Integral dels Estanys correspon als antics Estanys de Palau i Castelló que tenien 6 km de diàmetre però que es van anar reduint a la baixa Edat Mitja fent closes i transformant-se en llocs de conreu o pastura. També era zona de paludisme com totes les zones humides, donada la quantitat d'insectes i invertebrats, entre ells els mosquits.
La Reserva Integral de les Llaunes, al sud d'Empuriablava a l'altre costat de la Muga, va fins a la desembocadura del riu Fluvià. Llaunes és la manera que s'entenia aquí les llacunes litorals que s'omplen d'aigua de mar amb els temporals. És una zona molt poc arbrada, amb algun tamariu i la vegetació pròpia de zona propera al mar. Per algun canal hi arriba l'aigua més dolça, hi ha canyissars, però en principi és una zona de salsures, un hàbitat molt interessant aquí al parc.
En aquesta zona s’hauria bastit si no s'hagués aturat, una urbanització de més qualitat que Empuriabrava (es van anar a buscar els millors urbanistes de zones humides de Florida). Per sort hi va haver un moviment de lluita, i en un moment històric molt bonic que és la caiguda del feixisme, el pas del franquisme cap a la democràcia. Molta gent va apostar per aturar aquesta macrourbanització que hagués omplert tota la Badia de Roses i l'hagués deixada urbanitzada com un Benidorm.
Livemedia — Aquest moviment de lluita està documentat en una fotografia a l'Ecomuseu Farinera.
Josep Espigulé — Es van fer documentals. Va ser una experiència molt interessant que va durar set anys, de moviments populars –“ecologistes rojos”,” ecologistes verds”... Per entendre'ns, els ecologistes el que no volien és que el capitalisme s'implantés aquí; uns defensaven el poder continuar conreant; els altres volien protegir la zona per l'alt nivell de biodiversitat que s’hi troba. I va acabar guanyant aquest darrer grup.
La tercera és la Reserva Integral de l'Illa de Caramany al riu més interessant de tota la Mediterrània occidental que és el Fluvià: no té cap embassament! Ve d'una zona volcànica, la Garrotxa, i va seguint sense cap embassament fins aquí als Aiguamolls. En aquesta illa hi ha un ample meandre. Quan els rius arriben a les planes mandrejen, el curs fa com un gran serpentí i aquestes corbes es poden arribar a tancar quedant calaixos d'aigua. N'hi ha a Sant Pere Pescador, a les vores del Fluvià,són antics trams del riu que avui han quedat tancats i aïllats del curs del riu. També es va tallar un meandre amb bosc de ribera perquè no erosionés tan fort a l’altre costat i va quedar una illa: la Illa de Caramany que és la Reserva Integral d'un bosc de ribera. Darrerament té problemes de salinització donat que a l'estiu hem d'obrir el canal de manera artificial i això fa que entri molta aigua salada. Els anys que hi ha sequera i no baixa gaire el Fluvià, l'aigua de mar entra riu endins i ens ha fet malbé el bosc de ribera. Ha matat molts arbres com el vern que no el trobes fins quatre o cinc quilòmetres riu amunt..
Livemedia — I quan vam estar a Vilaüt?
Josep Espigulé — Vilaüt forma part de la Reserva Integral dels Estanys. L'Estany de Vilaüt és d'aigua de pluja i els anys que no plou esdevé molt sec, però quan arriba l'aigua, l'aigua és de molta qualitat. Ara hem aconseguit que l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) a través del desembassament del marge esquerra de la Muga, en pugui assegurar un cabal ecològic. Aquest estany encara es troba en una propietat privada tot essent Reserva Integral. Enguany s'està gestionant una expropiació. És un dels estanys del Parc més interessant. En el moment que hi ha aigua es refà i retorna a la seva esplèndida capacitat de regenerar vida, de refugi de les migracions i a l’hivern hi ha ocells que venen a nidificar aquí. És el lloc on es va construir el primer observatori d'ocells a Catalunya. Creiem que ja toca, després de 40 anys, que la seva propietat sigui pública per tal de poder retornar a l’estany tota la seva potencialitat i esplendor.
Livemedia — Parlem del manteniment cultural del paisatge. Com podem entendre i desenvolupar aquesta tasca? La relació de la biodiversitat amb la riquesa cultural, com t'apropes tu, com ho penses?
Josep Espigulé — Hi hauria d'haver una divulgació, un programa de celebracions amb actes culturals per reconèixer aquest paisatge. Dic culturals, no naturals, és molt diferent que la conservació pròpiament dita. Si la conservació dona aquests valors, això significa una mobilització de projectes, d'idees, per revalorar: des de programes divulgatius, concursos, dibuix i pintura del paisatge, pintura ràpida... També actuacions literàries, de poesia a partir del que inspira... Que els artistes ens ajudin a portar aquest reconeixement cap als valors del paisatge.
Livemedia — Amb les diferents formes d'expressió de la cultura.
Josep Espigulé — L'expressió de la cultura aplicada a aquest territori que encara té un alt valor. L'estem perdent a marxes forçades.
Livemedia — Perdut... què estem perdent?
Josep Espigulé — El paisatge, no el pots gaudir com abans. Abans gaudies perquè els camins eran uns altres, més rurals; les velocitats eran unes altres, més lentes. La biodiversitat era molt més alta que ara. Potser no hi havia al·lòctons (els animals vinguts de fora, les plantes que no són originàries del lloc on es troben). Ara mateix podem escoltar aquí una cotorra d'aquestes argentines, no n’hi havia hagut mai. En quaranta anys s'ha perdut molt. Es fan uns conreus que tampoc estan lligats a la saviesa pagesa. Hem saltat a la agroindústria i el paisatge va perdent el mosaic de petits camps que es donava aquí a la plana. On hi havia deu recs ara potser en queden cinc. Ara la potència de la maquinària agrícola ha augmentat per deu o per cinquanta. S'han destruït els petits conreus, s'han homogeneïtzat camps arranant-los completament, amb la potència de passar un tractor amb làser perquè sigui una zona més aprofitable, més explotable agrícolament.
Livemedia — La potència de passar un làser?
Josep Espigulé — Imagina't un terreny on hi havia diferents depressions, profunditats, la diversitat de plantes d’un prat, o un conreu que potser no rendia tant però en canvi de biodiversitat en tenia molta. Doncs amb el tractor làser deixes un camp pla, un simple pla amb un monocultiu, i els grans de blat, d'ordi o de blat de moro posats centímetre a centímetre, tot quadriculat; i amb uns tractaments químics que només permeten que sorti aquella espècie en tota l'extensió. Abans també s'aprofitava però es permetien reservoris d'espais en recs, en camins, en fileres d'arbres... Els darrers anys les fileres d'arbres han estat arrencades per extendre els camps. Perds refugi de vida salvatge, perds llocs on hi havia la possibilitat de cria, perds animals. Abans hi havia cuques de llum, hi havia cargols... Tot això ha desaparegut perquè s'ha simplificat, s'ha transformat en monocultiu. I és així que ara tenim un paisatge en el límit de perdre'l.
Pot passar que si no tenim aquests artistes que ens puguin fer prendre consciència, que ens puguin literar tot aquest entorn de natura amb paraules, amb pintures…, també amb unes bones reflexions dels ambientòlegs. Tanta gent que ara té formació per defensar aquests aspectes del paisatge! I tornar a deixar fileres d'arbres o reposar-les, i recuperar un paisatge amable que no només estigui tancat amb murs de ciment, tanques filferrades o malles plàstiques talment com polígons industrials —això dins del parc, ja no parlo del voltant del parc...
Livemedia — A vegades ting la sensació que els noms dels arbres o de les plantes han esdevingut abstraccions. Coneixem la paraula però no reconeixem l'arbre o l'ocell pel seu nom.
Josep Espigulé — Evidentment la gent coneix més les marques de cotxes o de iogurts, o les marques de colònia, o els esperituosos o vins que hi ha al món, que els moixons que tenen al costat de casa. Això és un gran problema.
Livemedia — En les nostres converses t'has referit a la intel·ligència artificial com una basarda. Vaig buscar la definició de basarda: 'un sentiment de depressió que s'empara d'algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens'.
Josep Espigulé — Sí, la IA té doble vessant. La vessant de basarda i la vessant de salvació per aquesta societat consumista, proposant una gestió més conseqüent, més racional en afavorir la biodiversitat. És una vergonya que no sapiguem conservar, només pensem a nivell de còbdicia humana, quan la riquesa de la vida és immensa i ens la estem carregant.
Livemedia — Quan dius carregar seria...
Josep Espigulé — Desaparèixer.
Livemedia — Vols dir l'homogeneització, l'extinció de les espècies...
Josep Espigulé — Per mantenir determinades espècies fora de plagues són necessàries estratègies químiques que poden malmetre la resta. I cada cop això s'està accelerant. Hi ha la il·lusió ara d'un nou tipus de pràctica cap a on hauríem d'anar: l'agricultura regenerativa. Aquesta té menys productivitat però és més resilient, i no té la pressió de la gran indústria agrícola.
Livemedia — Has fet una tasca perseverant de divulgació, d'educació, i has treballat amb voluntaris per salvaguardar el paisatge.
Josep Espigulé — Sí, això existeix, són una gent que són capaços de dir-te "jo vinc de voluntari perquè és que la natura ens ho dona tot i jo he de fer un esforç per conservar-la". Ho senten, hi ha gent així de sensible. Són valents voluntaris per aturar que hi hagi focs, per induir als altres a què es comportin correctament, per treure les ampolles i els plàstics perquè els sembla una agressió, o per netejar tot un riu ple de rodes que altres han abocat.
Livemedia — Hem passejat i alhora hem pensat amb el medi resseguint el Rec del Molí fins a l'Ecomuseu Farinera, a l'Estany de Vilaüt, a les Closes del Tec. Com aquest fer camí pot afavorir la presa de consciència, la protecció vers l'entorn?
Josep Espigulé — Tan sols caminant-hi ja ho estàs fent perquè aquest entorn l'estàs fent teu. Cada vegada que travesses un camí, un camp, un riu, te'l fas una mica teu i després el defensaràs —el que vegis de brutícia potser ho netejaràs. Hi ha gent que passeja amb una bossa de plàstic i recull deixalles, això es dona, aquesta gent sensible hi és. Però és clar hi ha abocaments que fan por. Ja hi ha futur, ja se sap. Estic segur que a aquesta gent d'Educació Professional Tècnica, els demanes que s'hauria de fer i ara, avui ja ens ho dirien, i algunes persones sàvies també saben explicar com hem d'actuar. Però fer-ho és canviar molt. Esperem que entri a l'educació. L'educació no s'ha de parar mai però és lenta i ja anem endarrerits. Hi ha com un fracàs d'aquests anys d'educació ambiental. Hauríem de ser més contundents, les coses s'haurien de dir fortament.
Livemedia — Aquí hi ha tot un sistema hídric a partir de la Resclosa de Vilanova de la Muga i el Rec del Molí que des de fa segles continua funcionant.
Josep Espigulé — El més important amb això és tenir en compte que l'edifici on s'ubica l'Ecomuseu Farinera hauria pogut desaparèixer, aquest terreny esdevenir pisos i el rec ja mai més hauria portat aigua. Fer un ecomuseu ha estat molt interessant i així, encara alguns pagesos reguen d'aquest rec. S'han pogut conservar unes estructures medievals que es van dissenyar i executar al segle XIV i que ara es continuen aprofitant. La resclosa es va refer al 1605. Ara en el segle XXI s'han perdut recs semblants, com el que venia de Santa Llogaia d'Àlguema que passava per Fortià fins arribar a la Rogera. Al Parc dels Aiguamolls de l'Empordà hi ha un projecte per recuperar-lo. Aquest rec passava per cinc molins, però és clar, aquests eran molins fariners petits que donaven poca producció i en el moment que arriba l'electricitat, o amb el gasoil, queden totalment obsolets.
Ara som una població que malament si hem d'anar endarrera. A la que ens tallin les arteries de l'energia —que és el petroli— serà molt complicat. Les energies alternatives no donen per tot. Hem de reduir, és un decreixement i un esperit: el marxisme, pèrò no el marxisme d'abans, un marxisme diferent, en decreixement. En els seus últims anys Marx es va adonar que en els seus escrits sobre la història, la revolució, no havia imputat el mal ecològic, el que faríem. Hi ha una lectura molt ecològica de l'última part de Marx que ens dona el filòsof Kohei Saito. Hi ha d'haver un nivell de decreixentisme, de consciència i de justícia distributiva. Però això costarà molt perquè venim d'una època no sols de capitalisme, sinó d'un neocapitalisme que vol aprofitar-se fins de la misèria. Els principis que han portat els objectius de desenvolupament sostenible ve a ser com enredar-nos una mica per no prendre consciència del que hauríem de fer realment: un decreixentisme, no un voler buscar fòrmules per continuar creixent.
Hi ha persones productivistes que ja en són conscients. Hem de trobar ponts entre la productivitat i la conservació. Hi ha municipis a Anglaterra que donen subvencions perquè es tornin a plantar files mitjaneres d'arbres, perquè torni a haver un paisatge com el d'abans, no tant explotable sinó on hi hagin espais gratuïts, en el món de la biodiversitat, perquè en els camps tornin a haver mitjeres, perdius, guatlles, cuques de llum, cargols, gripaus...
Livemedia — Quan vam estar a l'Estany de Vilaüt i vam veure com les sureres centenàries estaven patint amb la sequera, vas parlar d'una acció necessària: poder vessar periòdicament una cisterna d'aigua al seu voltant.
Josep Espigulé — Hi ha elements simbòlics que hauríem de preservar a tota costa la gent que és capaç de veure-ho. Amb la sequera que hi ha ara possiblement d'aquí pocs anys aquestes sureres moriran infectades, no tindran la salut, la vitalitat, per aguantar les plagues que els puguin venir. En canvi, si les “auxil·liéssim”... És molt concret, no pots arribar a tot, però per aquestes sureres tan simbòliques es podrien fer unes accions amb unes cubes d'aigua, de tant en tant, per donar-los una mica més de fortalesa. Seria lògic això, no s'ha fet mai, és trobar un land rover, una cisterna...
Livemedia — I crear l'acte, també, culturalment.
Josep Espigulé — Crear aquest acte, explicar-lo, es podria fer una festa, una diada, sobretot quan s'expropiï aquest estany. En llocs simbòlics seria de rebut donar un cop de mà.
Livemedia — Hi ha el tema de la salinitat de l'aigua del riu, de l'ús de les comportes. Aquí potser unes pràctiques i uns coneixements de generacions.
Josep Espigulé — Abans tot era més natural, podien haver anys de sequera com la que tenim ara. Antigament venien les riuades, sortien a mar, es feia un front de sorra i la tramuntana, i sobretot el llevant, formaven un sorral que acabava tancant aquesta sortida, aleshores el mar ja no penetrava. Fa uns quinze anys es van posar unes comportes autobasculants que fan l'efecte del que seria el sorral. Aquestes comportes fan el mateix: com són autobasculants, quan el mar va pujant elles també pugen, no deixen entrar l'aigua de mar, aigua salada. Però en el moment que plou molt, que surt aigua de dins, es queden ajagudes i l'aigua surt cap al mar. Mitjançant un mecanisme, encara que hi hagi aigua endins, si cal, es poden mantenir elevades. És el que en aquest moment està passant; estan mig metre per sobre del nivell del mar, aguantant l'aigua, que aquesta no s'en vagi cap a mar. Per això ara quan vas a la zona dels tres ponts veus que l’aigua s’hi manté.
A la part final de la llauna de la Massona que va a parar al Rec de Sirvent, hi ha unes comportes que s'han automatitzat i amb uns sensors van comparant el nivell de dins del Sirvent-Fluvià i el de les Llaunes. Si és més alt el Fluvià, s'obren les comportes i l'aigua entra a les Llaunes; quan es tanquen tornen a comparar. Així, sempre a les Llaunes es va mantenint un nivell d'aigua alt. Ara, amb tot un any de sequera, per sort es va tancar el Fluvià. La gola es va tancar per unes unes llevantadetes que van tirar sorra i el Fluvià que no portava gaire força per la manca de plujes, no va tenir força de reventar aquest sorral i va anar botint. Si tan sols una persona amb una aixada va allà i obre un rec d'un pam d’ample per unes vint passes de llarg, s'hauria anat erosionant i hauria anat baixant tot el riu a cercar el nivell del mar. En aquest moment les comportes van funcionar i van poder carregar riu endins per la Reserva de les Llaunes. Es van tornar a tancar les comportes i ha quedat l'aigua allà dalt a la Reserva.
Livemedia — Tenim els coneixements.
Josep Espigulé — Tenim molts coneixements.
Livemedia — Ara mateix estem gravant l'àudio d'aquesta conversa amb un micro de 360º i tot l'entorn acústic.
Josep Espigulé — Una manera de protegir l'entorn és escoltar-lo, en el sentit també de mirar-lo, de sentir-lo. Ara hi ha el pol·len del pollancre, la natura continua..., aquí ens haurem de posar d'acord.ç
REFERÈNCIES
Ecomuseu Farinera de Castelló d'Empúries: https://www.ecomuseu-farinera.org/ca/mediateca/comunicacions/lecomuseu-farinera-participa-en-el-projecte-matrix-cultura-2050-promogut
Matrix Cultura 2050 amb el Sistema Territorial del MNACTEC
Blat, farina i paisatge. Esther Font i Carme Gilabert. Col·lecció Biodiversitat i Tecnodiversitat, 5. Museu de la Tècnica i de la Ciència de Catalunya, 2008.
La Farinera de Castelló d'Empúries. Magda Fernàndez i Carme Gilabert. Quaderns de Didàctica i Difusió, 12. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, 2010.
Parc Natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà: https://aiguamollsdelemporda.cat/descripcio-del-parc/
https://www.catalunya.com/parc-natural-dels-aiguamolls-de-lemporda-17-17001-573552?language=ca
Sobre la plana de l'Alt Empordà: plana del baix Fluvià i de la Muga: https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/xarxa-de-parcs/aiguamolls-emporda/el-parc/patrimoni-natural-i-cultural/hidrologia/
Una nova manera de viure. El capital a l’era de l’antropocè. Kohei Saito. Tigre de Paper, Manresa, 2021. A partir dels manuscrits dels últims quinze anys de Karl Marx que el filòsof Saito identifica com els Quaderns Ecològics de Marx.
CMES – Col·lectiu per un Nou Model Energètic i Social Sostenible. Articles del CMES sobre la transició energètica.
Custodiar la Terra. la voluntat d'un canvi. Eduard Furró Estany, Maria del Mar Furró Vidal. Edicions Octaedro-CMES, col·lecció Transició energètica i social, Barcelona, 2016.