Una infraestructura d'aigua en un territori de conurbació al riu Besòs
Del Reixagó a Montcada i Reixac seguint la infraestructura de l'aigua provenent de l'aqüífer del Besòs fins a la Casa de l'Aigua de Barcelona
Vídeo: EIX BESÒS - La Casa de l'Aigua de Trinitat Vella i Trinitat Nova. Una infraestructura, una ciutat. Un recorregut pels edificis de la Casa de l'Aigua a Trinitat Vella i Trinitat Nova (en funcionament fins al 1989) de la mà de Lluís Pagespetit (tècnic de mediambient de la Casa de l'Aigua Trinitat Nova), mostrant el curs de l'aigua que arribava a Trinitat Vella de l'aquïfer del Besòs i la Mina del Reixagó de Montcada, fins a la seva potabilització i distribució a la ciutat de Barcelona. Amb l'acompanyament de Bernadeta Pujol (Casa de L'Aigua Trinitat Nova) i Carmen Cazalla (MUHBA).
Lluís Pagespetit i Blancafort. Pedagog i educador ambiental.
Un passeig per a conèixer, veure i viure una infraestructura hidràulica que amaga discretament aigua. Una aigua que transita per camins iniciats fa dos mil anys. Amb edificis patrimonials centenaris i singulars. Indrets plens de biodiversitat, amb espais de relacions veïnals, alguns d’ells encara no estructurats urbanísticament.
Partim de la Mina del Reixagó al barri de Can Sant Joan de Montcada i Reixac, una mina que ens té a tots encuriosits pel cabal constant fins i tot en temps de sequera. Una pedra esculpida ens recorda la seva construcció el 1778 i l’ampliació els anys 1838-1839. La Mina té dues branques, una iniciada al riu Ripoll i la més important, al riu Besòs. Travessava Montcada pel subsòl fins al Reixagó o Casa de la Mina. Al Reixagó, se separaven les aigües entre l'Ajuntament de Barcelona (aigua de boca) i els regants i propietaris del molins (aigua per a ús agrícola i industrial). Ara la Casa de la Mina acull també el casal d’avis. Al peu mateix de la vorera superior encara hi ha una tapa de la xarxa pública amb la inscripció "Societat General d’Aigües de Barcelona".
Ens adonem que l’espai riberal i de domini del canal d’aigua ara discorre tapat per sota els edificis d’ús públic de l’Escola Bressol Can Sant Joan, el camp de futbol municipal i l’Institut Escola El Viver. Arribem a la rambla amb el nom de carrer Reixagó, passeig central del barri Can Sant Joan que rep aquest nom recordant al patró de Menorca, doncs bona part d’aquestes terres havien estat propietat del menorquí Carles Edmon Sivatte i Villar des del 1873. Sembla que va ser ell també qui introduí a la quadra de Vallbona el cultiu de la sulla, una planta farratgera procedent de l'illa i que servia per alimentar el seu bestiar. Ara en runes, hi ha la granja de Vallbona coneguda per la granja del Ritz, doncs fins fa uns anys en aquesta granja hi havia gallines, pollastres, conills i s’hi cultivaven totes les verdures i llegums que es consumien a l’Hotel Ritz de la Gran Via de Barcelona (que ara rep el nom de Palace).
Travessem la via de tren i anem al Parc de les Aigües on s'ubica la Casa de les Aigües de Montcada i Reixac, un conjunt d'edificis per l’extracció i bombejament d’aigües de l’aqüífer del Besós. Una infraestructura feta per l’Ajuntament de Barcelona l'any 1878 per pal·liar la sequera que patia la ciutat i la necessitat de potabilitzar i millorar l’abastament d’aigua a la ciutat de Barcelona. Va estar en funcionament fins al 1989 quan va parar per problemes de concentració de contaminants de l'aqüífer. El primer edifici és la casa del maquinista, una arquitectura eclèctica d’estiueig que trobem a molts municipis amb construccions de finals de segle XIX. A l'edifici principal entrem a la sala de pous, l'espai més significatiu a nivell modernista amb l’arrambador de mosaic de trencadís, el blau de l’aigua freàtica, motius de sòl i plantes, i al sostre el cel. És el punt de l’extracció d’aigua amb tres pous, uns coronaments de pedra i una barana circular de ferro forjat. Sortim per l’altre extrem i ens dirigim a la sala de màquines.
Hi ha la carbonera i dues màquines de vapor verticals per millorar la seva eficiència i rendiment. Només en queden tres exemplars al món. A la sala de control hi ha una piscina o dipòsit on es mesurava el cabal i la qualitat de l’aigua. A l'exterior una petita torre circular que es veu des de Vallbona, servia com a dipòsit d’aigua per al consum i ús intern. El bon estat del conjunt ens serveix per entendre el seu funcionament i es mostra la industrialització del s.XIX.
Vorejant el recinte, a la dreta ens queda la Casa de les Aigües de Montcada i a l’esquerra el Besòs. Travessem la via i tornant al passeig del Reixagó, passem pel carrer del Molí, nom que recorda que al canal del Rec Comtal (que pren igualment el seu origen a la conca subterrània del Besòs captada al barri de Can Sant Joan) s’hi havien ubicat fins a vuit molins. En el seu tram final del carrer Reixagó, un mural fet el 2016 amb la participació de joves del barri ens recorda els diferents usos del Rec: per banyar-s’hi i rentar-hi la roba.
El Rec torna a sortir en un indret anomenat "la platgeta" ara renaturalitzat. S’hi poden veure ànecs de coll verd, alguns d’ells ja hi fan estada tot l’any, si estem atents observarem també polles d’aigua, rates de riu i carpes. Aquests peixos es deixen anar pel corrent canal avall i tornen nadant a contracorrent.
Caminant, el Rec ens queda a la dreta i el tren a l’esquerra, arribem a Barcelona, al barri de Vallbona (districte de Nou Barris).
A la plaça Primer de Maig hi ha una altre "platgeta" i una caseta per on es desvia una part de l’aigua per una comunitat de regants dels horts vora el Besòs.
A la dreta veiem edificis nous, blocs d’habitatges que són promocions sindicals, el primer de l’UGT i el segon de CCOO. El Rec Comtal dignifica dotant de personalitat i biodiversitat aquest tram a Vallbona. L’aigua també és termorreguladora i els veïns hi passegen els dies de calor. En aquest territori de conurbació entre Montcada i Barcelona hi ha un moviment veïnal important que aglutinat en la plataforma "El Rec és mou" va aconseguir que el Rec Comtal no es soterrés, com figurava en el projecte de construcció de la plaça i els blocs d’habitatges, per aquest motiu el carrer volta una mica per sobre el Rec.
Travessem la via per sota i arribem al final del pont que comunica Torre Baró amb Vallbona. De lluny es poden veure les restes de la granja del Ritz, ara propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Seguint per la dreta del torrent, passem per davant d'una filera de cases obreres construïdes als anys 50, fins arribar al Pont de la Vaca d’origen medieval. En aquesta zona hi havia dos ponts més: el de l’Hort i el de la Vinya de l’Estudiant.
Passem per sota la gran obertura del pont de formigó per arribar als horts de La Ponderosa, nom que rep el darrer espai agrícola del terme municipal de Barcelona, unes set hectàrees fins a les vies del tren. Una família amb el nom comercial El Pagès hi cultiven tota mena d’hortalisses. Tant aquest espai com el de la granja del Ritz estan pendents d’ordenació urbanística amb diversos projectes: ja sigui per augmentar els habitatges i fer créixer la ciutat, o crear un eco-barri amb espais agrícoles per a l’ús dels veïns de Vallbona i del Districte de Nou Barris.
Enfilant un caminet i vorejant per l’esquerra el canal, podem observar les parets medievals i també de l’època romana que coincideixen en petits trams.
A banda i banda (5-10 metres) hi ha petits horts de persones nouvingudes que a estretes feixes planten verdures pel consum propi, manllevant l’aigua del Rec Comtal. Aquests petits assentaments ens assenyalen que Barcelona està molt mancada d’horts comunitaris.
Veiem ara com, per la construcció de la via C-17 en direcció nord, va ser necessari refer el canal del Rec ara de formigó fins al nus viari de la Trinitat. La pressió pel creixement urbà escanya corredors biològics i agrícoles.
Abans d’arribar al nus viari de la Trinitat, l’aigua del Rec es recull per la central del Besòs, construïda el 1897 per rebre l’aigua de l’aqüeducte de Dosrius, disposant també de dos pous. En aquest punt l’aigua del Rec Comtal es aprofitada per la xarxa d’abastament de la ciutat.
El nus viari on conflueixen la Ronda i les autopistes del Vallès i Girona, suposa una nova barrera per la comunicació de vianants dels dos nuclis poblacionals, el barri de Vallbona i els barris de la Trinitat Vella i Nova. És l’aigua i el riu Besós que uneixen barris i municipis.
Com a part de la instal·lació de la Casa de l'Aigua a la Trinitat Vella (en funcionament des del 1919 al 1989), s’hi varen construir les instal·lacions elevadores de l'aigua (captada com s'ha vist a la Mina del Reixagó al barri de Can Sant Joan de Montcada, procedent de la conca subterrània del Besòs) formant un grup de quatre edificis: la sala de comportes, la sala de bombes o casa de màquines, el taller i l’habitatge del guarda, aquest darrer enderrocat l’any 1967 per poder donar pas a la carretera C-17.
L’aigua entrava a la sala de comportes i a través de la regulació de quatre comportes s’enviava a la sala de bombes o casa de màquines, on era elevada a la Casa de l'Aigua de Trinitat Nova per a la seva potabilització.
Actualment aquesta sala també està utilitzada per la Fundació Trinijove, nascuda l'any 1985, que treballa en la formació i inserció de col·lectius en risc d’exclusió social. Aquest fet ha ajudat també a la conservació de les edificacions i a la dignificació dels patis de l’entorn. El conjunt de La Casa de l'Aigua de Trinitat Vella i Trinitat Nova compta també amb la museïtzació i espai d’interpretació del MUHBA–Museu d’Història de Barcelona que periòdicament organitza visites guiades per conèixer aquest patrimoni. També ha creat dos espais expositius: "La revolució de l’aigua a la Barcelona del món preindustrial" i "Aigua Km0/BCN". L’arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris està fent un treball encomiable per la recuperació del patrimoni històric i també aporta exposicions temporals com "Aigua viva" que presenta la història de l’abastament d’aigua de mines i fonts al Districte de Nou Barris.
Des de la sala de màquines (bombes) pugem pel túnel de servei, seguint el camí que feia l’aigua. El túnel uneix els dos districtes donat que les canonades connecten el recinte per al bombeig de l’aigua (Casa de l'Aigua Trinitat Vella al Districte de Sant Andreu) amb el recinte pel seu tractament (Casa de l'Aigua Trinitat al Districte de Nou Barris).
Al llarg de tot el túnel trobem dues canonades cosides amb reblons: una artèria que pujava l’aigua túnel amunt (la inferior) i la segona que la baixava potabilitzada (la canonada superior) per desviar-se fins a l’alçada del carrer Consell de Cent amb Passeig de Gràcia. Unes canonades de ferro de la fàbrica La Felguera “Sociedad Metalúrgica Duro-Felguera” d’Astúries, transportades amb vaixell fins al port de Barcelona.
S'observa que la galeria està construïda amb volta catalana i amb un sistema de drenatge molt eficient fet a base de còdols de riu que escolen l’aigua de pluja i eviten que es produeixi enfonsament degut al pes de l’aigua. L’aigua drenada surt per uns petits desaigües ubicats a banda i banda de les parets del túnel que desemboquen en unes canalitzacions que, per gravetat, porten l’aigua fins al Rec Comtal.
Arribem a la Trinitat Nova i ens adonem que el túnel segueix muntanya amunt. El projecte inicial preveia la construcció d’un altre aqüeducte anomenat aqüeducte Alt de Montcada, que havia de conduir l’aigua fins a un dipòsit al turó de Vallcarca, a una alçària d’uns 100 metres, per abastir la ciutat per la part alta.
Val a dir que aquesta galeria subterrània, a més, fou utilitzada com una zona de refugi dels primers bombardejos aeris durant la guerra civil. Aquest barri estava situat entre diversos objectius militars: les casernes d’artilleria de Sant Andreu, la Casa de l’Aigua i la línia ferroviària de Puigcerdà. Un dels primers bombardejos sobre el barri va tenir lloc el 25 de juliol de 1937. Després es van construir refugis més ben adequats per protegir-se dels bombardejos i no es van utilitzar més aquests espais.
Arribem a la sala de claus (per les grans aixetes de pas i de buidatge dels dipòsits) i pugem les escales fins a la piscina de decantació i l’espai de cloració.
Tornem a la sala de claus i ens parem per observar el tall fet per la tuneladora a la paret de formigó per poder entrar al dipòsit.
Es tracta de dos dipòsits de 10.000 m3 d’aigua, en el primer dels quals es pot visitar l’exposició permanent "La revolució de l’aigua a la Barcelona del món preindustrial" i “l’aigua Km0”. El material constructiu dels dipòsits i de la piscina és de formigó, material pioner a principis del segle XIX. La coberta dels dipòsits s’aguanta per columnes també de formigó, en aquest cas formigó armat, amb una separació de 4 metres entre elles. Hi ha unes parets (separacions interiors) que obligaven a l’aigua a serpentejar com en un meandre, evitant així que quedi estancada, cosa que podria ocasionar la proliferació de microorganismes.
La Casa de l’Aigua de Trinitat Nova és una infraestructura de 4.273 m2 construïda entre els anys 1919-1925. Aquesta obra estava pensada per ser executada al 1922, però l’epidèmia de tifus del 1914 va precipitar l’inici de les obres. La seva rellevància rau en la claredat arquitectònica d’estil modernista industrial, amb dues edificacions d’obra vista i dos grans patis tancats a banda i banda que tenien per objectiu protegir les infraestructures hidràuliques. L’edifici fou construït per Pere Falqués i Urpí que va ser arquitecte municipal de Barcelona del 1889 al 1914, deixant rere seu una gran quantitat d’edificis icònics a la ciutat. L’edificació més gran cobria la piscina de cloració i la més petita, les claus i aparells de mesura. Els patis són el sostre dels dos dipòsits.
Actualment a més de les visites museístiques la Casa de l’Aigua de Trinitat Nova també és un referent sociocultural i forma part de la XEAB Xarxa d’equipaments d’Educació Ambiental de Barcelona, amb una programació estable en tres eixos —cultural, patrimonial i ambiental— adreçats al públic en general i escolar de totes les edats.
REFERÈNCIES
Descobrir el medi urbà. 8 L’aigua de Montcada. L’abastament Municipal d’Aigua de Barcelona. Pere Conillera i Vives 1991.
Barcelona: aigua i ciutat L’abastament d’aigua entre les dues Exposicions (1888-1929). Manel Martín Pascual 2009.
La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Manuel Guàrdia. MUHBA Museu d’Història de Barcelona 2011.
El Rec Comtal. 1.000 anys d’història. Enric H. March 2016.
L’aigua a Nou Barris: infraestructura i patrimoni. Col·lecció “monografies de l’Arxiu núm.2” Ricard Fernández i Valentí. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris 2017.
Eix Besòs: Guia d'Història Urbana. Guies d'Història Urbana del MUHBA nº24. Editat per MUHBA i Consorci del Besòs. 2023.
MUHBA-Casa de l'Aigua Trinitat Vella i Trinitat Nova:
https://www.barcelona.cat/museuhistoria/ca/patrimonis/els-espais-del-muhba/muhba-casa-de-laigua
El blog de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris
Associació de Veïns Montcada-Can Sant Joan
Fundació Vincles (educació i sostenibilitat): https://fundaciovincles.cat/qui-som
Casa de les Aigües de Montcada: https://www.montcada.cat/el-municipi/guia-del-municipi/equipaments/casa-de-les-aigues.html
Societat Catalana d’Educació Ambiental
Lluís Pagespetit i Blancafort, pedagog i educador ambiental.
Vaig néixer i visc a Viladrau i des de 1984, amb un equip entusiasta estem creant materials didàctics i projectes d’educació i comunicació ambiental. Membre actiu de la SCEA Societat Catalana d’Educació Ambiental des de la seva creació. Durant vinticinc anys he estat assessor del programa escoles verdes, conscient que cal anar i establir aliances des de l’escola, on hi he trobat veritables educadors ambientals. També estic vinculat a la Fundació Vincles, una entitat que impulsa de manera col·laborativa projectes en que siguin clau la participació, l’educació i la sosteniblilitat i per això te un àmbit d’acció molt important en la formació continua de mestres i professorat.
Estic entre el medi natural del Montseny i el medi urbà de Barcelona, treballant des de la Casa de l'Aigua de Trinitat Nova a Nou Barris, perquè cal que afavorim el coneixement del propi territori, els paisatges i la nostra realitat socioambiental, si volem ser protagonistes reals del canvi que el món necessita i que tots mereixem.