Una dotzena de flors

El paisatge, la participació, els efectes de proximitat i de distància propis dels processos de visibilitat.

Servand Solanilla i l'Associació de veïns de Montolivet

Intervenció en l'enllumenat públic del Barri de Sant Pere Màrtir d'Olot. Una acció sobre la visibilitat i la invisibilització entre geranis, hortènsies, begònies, dàlies, camèlies, clavells, gira-sols, orquídies, petúnies, gladiols, lliris i llessamins.

Aquest projecte sorgeix de l'interès del Festival Lluèrnia per aquelles intervencions que dialoguen amb el paisatge, que aprofiten la seva singularitat – els vincles i lligams, naturals i culturals – per qüestionar-lo, i que posen en valor el protagonisme de les espectadores. El segon element d'interès, però no menys rellevant, és la vessant participativa i comunitària – la voluntat de fer sentir com a pròpia a les ciutadanes aquesta festa del foc i de la llum –  les quals formen part d'aquest Festival des de la seva concepció. Aquests dos interessos estan a l'origen i en tots els processos de desenvolupament del projecte.

Accions per transformar el món que ens proposen els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'Agenda 2030

Objectiu 11. CIUTATS I COMUNITATS SOSTENIBLES. Aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles

Aportació de la intervenció:

Promoure i millorar la participació cultural en reconeixement al seu paper en el foment de la inclusió social i la dinamització de les comunitats locals, incloent la provisió d'espais culturals.

Objectiu 15. VIDA TERRESTRE. Protegir, restaurar i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, aturar i revertir la degradació del sòl, i aturar la pèrdua de la biodiversitat

Aportació de la intervenció:

Incorporar el concepte de «paisatges culturals» en la política de garantir un medi ambient sostenible per a la vida en terra, unint aspectes naturals i culturals del desenvolupament.

Una dotzena de flors posa en joc la relació de conflicte que vincula la visibilitat i l'espai públic per a generar un diàleg, amb i en el paisatge, entre dos volcans, dos indrets icònics de la ciutat, dues postals que es volen explicar d'una altra manera:

 – el Barri de Sant Pere Màrtir construït en una de les vessants del Volcà Montolivet: lloc de l'acció que va comptar amb la participació d'una seixantena de veïnes del barri animades per l'Associació de veïns de Montolivet.

– el Volcà Montsacopa: punt principal d'observació de les espectadores. Al camí que envolta el cràter del Volcà Montsacopa, davant de l’Església de Sant Francesc, hi havia diversos punts d’observació senyalitzats. Les persones que, per diferents raons, no van poder pujar al volcà, tenien un punt de senyalització al pàrquing de l'Escola El Morrot. Així mateix, l'acció es podia seguir des de qualsevol punt de la ciutat des d'on es pogués tenir una visió de conjunt del Barri de Sant Pere Màrtir. A mes: la transmissió de Livemedia es va convertir en part integral de la intervenció permetent seguir al públic que s'ubicava al Volcà tota l'evolució amb la mirada de la càmera que anava recorrent els diferents carrers del barri de Montolivet.

El Barri de Sant Pere Màrtir és un de tants projectes coneguts com a “cases barates” o “cases dels pobres” que es van construir arreu com a projectes urbanístics de postguerra i que té, com a principals singularitats: estar construït al vessant d'un volcà; tenir un conjunt de 336 cases unifamiliars d'un color blanc més propi dels pobles de costa, d'una arquitectura estandaritzada i d'aspecte unitari, que presenta fins a 24 tipologies combinables en funció de la topografia del terreny; seguir l'esquema de ciutat jardí; comptar amb un nomenclàtor que aplega una dotzena de flors; o disposar d'un enllumenat públic de 256 faroles que semblen una constel·lació de llums que ressegueix els sinuosos carrers.

Aquesta constel·lació hipnòtica (sobretot observada des del cràter del Volcà Montsacopa) de làmpades de vapor de sodi que fan la llum de color taronja es van convertir, així, en la lluèrnia del projecte. Una dotzena de flors porta la definició general d'enllumenat públic (la que ens diu que aquest ens permet veure a la nit per a realitzar diferents activitats en un espai públic caracteritzat per la pluralitat) a la diversitat del barri. D'una banda, un barri entès des de la interacció social i la construcció del que ens és comú i que se'ns pot fer visible, observable i reconeixible com la imatge que podem tenir, a distància, des d'un mirador privilegiat. Una imatge general d'un barri especialment acollidor vertebrat entorn a l'estètica, la funcionalitat i el sentit comunitari. D'altra banda, la seva contra-imatge també observada des d'aquest mirador privilegiat, aquella que ens mostraria, a partir d'efectes de proximitat i de distància, de processos d'interferència i d'invisibilització, la seva desaparició. Imaginava com aquestes làmpades ja obsoletes (durant els preparatius del treball vaig saber que l'Associació estava negociant amb l'Ajuntament la renovació de tot l'enllumenat públic del barri) s'anaven apagant una a una, com singularitats que desapareixen en un lent i progressiu apagament.

L'acció resultant va consistir en apagar (desenllumenar, encaputxar), d'una en una, les 256 faroles del barri, en mitja hora. Les veïnes del barri, repartides en vint equips de tres (cada equip estava equipat amb una escala de dos trams i catorze caputxes de doble capa -una caputxa de roba ignífuga i una altra de plàstic negre totalment opac-), van apagar el tram de faroles assignades. Convertides en les figures negatives dels antics farolers, les apagafaroles duien a terme una acció fortament simbòlica alhora que absurda, que podia ser llegida de moltes maneres, però que observada des de la distància, se'ns presentava com un gran truc d'il·lusionisme en el qual es feia desaparèixer el barri.

Una dotzena de flors es va construir, per dir-ho d'alguna manera, a partir d'un model binari: el Volcà Montsacopa i el Volcà Montolivet; el paisatge i la participació; el col·lectiu que duu a terme l'acció, sense poder veure-la i el que fa l'acció de mirar; i els efectes de proximitat i de distància propis dels processos de visibilitat. Des del punt de vista de les veïnes, la proximitat del tram de carrer assignat, cada vegada més fosc i en contacte directe amb les faroles. Des el punt de vista de les espectadores, la distància de la imatge general, vista des del mirador, de les llumetes que s'anaven apagant, però també, de la mirada furtiva que es beneficiava de les imatges en streaming que podien seguir des dels seus mòbils, enregistrades en els mateixos carrers on transcorria l'acció i on es veia, amb molt poca llum, grups reduïts de personesque recolzant les escales a les faroles, pujant i encaputxant-les.

Vull acabar fent referència a la gent del barri i al procés participatiu. He d'agrair a Lluèrnia que m'animés a convertir el projecte en una gran acció participativa. S'ha de reconèixer que Lluèrnia s'ha sabut guanyar les ciutadanes d'Olot (en aquest cas parlo de la gent d'Olot des del punt de vista participatiu i de voluntariat, s'entén que el Festival depassa els límits del municipi tant pel que fa a la producció d'instal·lacions com a les visitants) i que els diferents col·lectius, entitats, associacions, grups o persones individuals estan molt receptives a la col·laboració i participació.

Aquest va ser el cas de l'Associació de veïns de Montolivet, una junta liderada per una presidenta, Clara Casanovas, que va promoure el projecte des del primer dia. Es va convocar una primera reunió al local de l'Associació, amb representants de Lluèrnia, que va servir per engegar un procés per informar i convidar a la participació a les veïnes del barri. Posteriorment es va fer una convocatòria a l'Església oberta a tothom que tingués curiositat en saber de què anava la proposta. Hi va haver una trentena de veïnes i es preveia que fins el dia de l'acció s'hi afegirien unes quantes més (tal i com hem avançat, es va arribar a una seixantena).

Ara: com expliques a seixanta persones que han de deixar a les fosques el seu barri, en un festival de foc i de llum, i que a més es quedaran sense veure l'acció en un any en què el seu barri és protagonista? Només podia dir que participarien en una acció on l'enfosquiment del barri serviria per fer-lo encara més visible! En definitiva l'acollida del projecte i l'entusiasme mostrat van ser fantàstics. Això va quedar demostrat en el fet de que el projecte, tot i quedar posposat quasi un mes i mig i ja fora de les dates del Festival, va continuar comptant amb moltes participants. No es va poder celebrar el dia programat, el 31 d'octubre, a causa de les noves mesures per fer front a la pandèmia anunciades dos dies abans.

El procés del projecte depassava amb escreix la mitja hora de l'acció d'aquell dissabte, 12 de desembre, de 19 a 19,30h. El local de l'Associació, al costat de la Plaça Sant Pere Màrtir, es va convertir en el centre neuràlgic. Va ser el lloc on es van fer les reunions però també el taller on es van confeccionar les caputxes i es van recollir les escales. Es van fer proves d'opacitat a les làmpades i es van decidir els trams, els grups i les assignacions. El local també va ser el punt de trobada el dia de l'acció per repartir tot el material i per recollir-lo. Tot i que aquell dia era el dia de l'acció i la situació de pandèmia no permetia celebrar res, la imatge de la trobada era festiva, de festa de barri.

A dia d'avui, està pendent una trobada de celebració on es podrà veure el vídeo del projecte: l'edició del vídeo compta amb la imatge fixa-general enregistrada des del mirador del Montsacopa, les imatges que es van poder veure en streaming enregistrades en els carrers del barri durant l'acció i el text que, en forma de plafó informatiu, es podia llegir en els faristols col·locats en els punts d'observació de l'acció: al camí que envolta el cràter del Volcà Montsacopa i al pàrquing de l'Escola El Morrot (aquest text es podia trobar a la pàgina de Lluèrnia, vint minuts abans de començar l'acció, aproximadament el mateix temps del començament de la connexió en streaming).


Text del plafó per al públic al volcà Montsacopa:

BARRI DE SANT PERE MÀRTIR

Sant Pere Màrtir és un barri popular construït al vessant del volcà Montolivet. La morfologia de la urbanització, condicionada per la topografia del terreny, i unes singulars característiques urbanístiques i arquitectòniques, l'han convertit en una de les imatges-icona de la ciutat. El barri neix com un de tants projectes coneguts com “cases barates” o “cases dels pobres” que es van construir arreu com a projectes urbanístics de posguerra. En el cas d'Olot, els nous projectes urbanístics havien de fer front tant a les demandes dels propis habitants del municipi com al nombre important d’immigrants provinents de la comarca, de Catalunya i d’Espanya, especialment d'Andalusia.

Desenllumenar és una nova manera d'il·luminar. Un lent i progressiu apagament.

Va ser projectat pels arquitectes Joaquim M. Masramon i Ignasi Bosch i construït entre els anys 1951 i 1956. Consta de tres-centes trenta-sis cases unifamiliars, enganxades per parelles, de color blanc, que segueixen l'esquema de ciutat jardí i que estan repartides pel vessant del puig. A la part alta, coronen la urbanització una plaça porxada i l'església, amb una imponent torre-campanar de la qual sobresurt el bust de Sant per Màrtir, de l'escultor Celestí Devesa.

Alteració de la percepció. Perturbació de l'espai.

La situació elevada del barri, la condició de mirador de la ciutat o la tipologia de ciutat-jardí amb espais verds, tant públics com privats, el converteixen en un barri especialment acollidor vertebrat entorn a l'estètica, la funcionalitat i el sentit comunitari.

Una acció per fer desaparèixer el que existeix, integrant-lo. Per fer del negatiu part constitutiva del positiu.

El conjunt de cases, amb una arquitectura estandaritzada i d'aspecte unitari, presenta fins a 24 diferents tipologies combinables en funció de la topografia del terreny, característica que li dona al barri la seva singularitat i que fa que el conjunt se'ns presenti sota una estranya repetició i harmonia.

Processos d'interferència i d'invisibilització. Efectes de proximitat i de distància.

Aquesta voluntat de ciutat jardí, especificada amb un estudi acurat de l'arbrat i l'enjardinament de les zones comunes, l'ús de plantes i flors diferents per zones i trams, la creació d'espais verds d'ombra, repòs i contemplació, així com les continuades promocions per afavorir la plantació de flors en els jardins particulars, podrien justificar la decisió, el 17 de novembre de l'any 1975, d'aprovar el nomenclàtor amb els noms d'una dotzena de flors.

Botxins apagafaroles.

Tres anys més tard, l'any 1978, el barri es va condicionar, després de més de vint anys d'una il·luminació deficitària (encara ara molts veïns recorden que pujar a Sant Pere Màrtir feia molta por amb més de 250 faroles de sodi que donen al barri la seva característica llum ataronjada, una constel·lació de llums que ressegueix els sinuosos carrers.

Un truc d'il·lusionisme.


Servand Solanilla (Olot, 1970)

Artista i professor de Visual i Plàstica d'ESO

https://www.servandsolanilla.com

Trajectòria

Després de llicenciar-me en Belles Arts per la Universitat de Barcelona l'any 1993, vaig formar part dels col·lectius artístics Compañía Magnética i Andrés Cosvar. La docència va ser l’activitat que em va ocupar, de manera exclusiva, des de l'any 1996 fins el 2010, any en què vaig decidir reduir el temps de dedicació docent i recuperar l'espai de creació personal.

Els primers treballs d'aquesta última etapa centraven l'atenció en la natura morta i el retrat. Els eixos a partir dels quals giraven eren: el suport vídeo; els objectes com a mediadors dels processos socials; la subordinació del cos a una gestualitat determinada o l'auto-representació.

Els últims treballs posen en joc estratègies sonores on la paraula es reivindica a través del silenci o ressona en el buit i ens demana que parem l'orella per escoltar la seva interpel·lació.