Un paisatge per a l'era elèctrica: a la capçalera de la Vall Fosca
La central hidroelèctrica de Capdella (1914) va canviar la Vall Fosca impulsant la segona revolució industrial a Catalunya.
Amb les obres de construcció de la central hidroelèctrica el capitalisme pròpiament dit arribà a la Vall Fosca. La inversió de capital que s'hi fa respon a un criteri de rendibilitat molt evident: s'espera, passat un temps el més breu possible, recuperar la inversió inicial i obternir-ne gradualment més beneficis. [...] el capital és forà, privat i pretén exclusivament satisfer unes necessitats que no són, en absolut, les de la gent que habita la vall.
[...] la segona Revolució Industrial, a Catalunya, va obligar a buscar noves fonts d'energia, una de les quals va ser la hidroelèctrica. Barcelona i les seves rodalies necessitaran aquesta energia per a les seves fàbriques, el consum domèstic i alguns mitjans de trnsport [el tramvia]. És aleshores quan es pren la decisió d'explotar la riquesa natural de la Vall Fosca: l'aigua. A partir d'aquí, aquesta decisió s'extendrà cap a altres comarques del Pirineu [...]
La Vall Fosca: Els llacs de la llum. Martí Boneta i Carrera (2003)
A LA CAPÇALERA DE LA VALL FOSCA: ESTANYS I PATRIMONI INDUSTRIAL
Sandra Luque, responsable de comunicació i guia del Museu Hidroelèctric de Capdella.
Les forces tectòniques i l’erosió varen provocar fa més de 300 milions d’anys que afloressin les roques granítiques (granodiorites majoritàriament) i metamòrfiques (pissarres, calcàries, quarsites i esquists) que conformen el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Però, van ser les glaceres les que van donar forma al paisatge actual, i la darrera de totes, la del Quaternari, modelà la Vall Fosca amb la seva característica forma de U. Al mateix temps, aquestes geleres excavaren el substrat rocós i formarien així les cubetes dels estanys de la capçalera de la vall. És en l’aigua d’aquests estanys, en aquest paisatge rocós i espadat, que comença la nostra història.
A principis de segle passat, la indústria catalana necessitava superar la seva dependència al carbó i es va fer evident la necessitat de trobar altres formes d’energia. Emili Riu coneixia molt bé la capçalera de la Vall Fosca. Fill de Sort, compaginà els seus estudis de pèrit mercantil amb diferents feines, entre elles la de periodista, i amb la carrera com a polític que el va portar a ser diputat a les Corts espanyoles per la circumscripció de Sort durant més de vint anys. Però sobretot, va ser un home de negocis que veié en la construcció de centrals hidroelèctriques el potencial que canviaria la indústria i la societat catalana. El seu projecte començà amb l’obtenció de la concessió de diferents salts al riu Flamisell, entre el 1904 i el 1905, i la creació de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya (EEC). EEC, constituïda amb capital francès i suís, començà les obres del que s’anomenà els treballs de Capdella el 1911, i la Vall Fosca i la seva capçalera es transformarien. Els estanys, conseqüència de les glaciacions del Quaternari, serviran a partir d’aquell moment per alimentar d’energia Catalunya.
Per poder portar l’aigua a la central de Capdella, es van connectar els estanys en tres conques principals mitjançant canalitzacions soterrades. L’aigua es porta fins a l’Estany Gento que és el llac col·lector, el llac regulador. Des d’Estany Gento, un canal de conducció també soterrat porta l’aigua fins a la cambra d’aigües situada a la Serra. D’allí, dues canonades forçades fan baixar l’aigua fins a la central, en un salt de 836 m.
Tot aquest sistema implicava la represa d’alguns dels estanys, a més de la instal·lació de vàlvules i comportes. Per poder-ho dur a terme, entre 4.000 i 6.000 persones van treballar el temps que van durar les obres. A la zona dels estanys els obrers vivien en campaments: es van construir barracons, es van disposar cases de fusta prefabricades —entre elles el que actualment és el Refugi de Colomina i que durant les obres fou la casa on vivia l’enginyer Keller— i es van alçar diversos edificis que servirien de cases de vàlvules, cases per treballadors i fins i tot un hotel. Per poder transportar material i persones, es construí un funicular (el més llarg que hi havia en aquell moment a Europa) que salvava la distància de la central a la cambra d’aigües. Els 5 km que hi ha de la cambra d’aigües a Estany Gento es cobrien amb un carrilet. Les condicions de treball eren duríssimes. A més de 2.000 m d’altura, la pluja, les nevades o el fred no eren motius per deixar que l’arribada de la llum a Catalunya esperés un dia més. La construcció de la central fou duta a terme en un temps rècord: del 1911 al 1914, i encara que les connexions entre els estanys trigarien uns anys més a ser acabades, la central de Capdella passaria a ser la primera gran central hidroelèctrica que il·luminaria Catalunya.
El paisatge patiria una nova transformació amb la construcció de la central hidroelèctrica reversible d’Estany Gento-Sallente, inaugurada el 1985. En aquest cas, l’aigua baixa d’Estany Gento al pantà de Sallente, generant energia. Aquesta mateixa aigua és bombejada amb les mateixes turbines i les mateixes canonades altre cop a Estany Gento, on pot començar de nou el cicle quan és necessari.
Una vegada més, la Vall es tornà a omplir de treballadors i maquinària que perforarien la muntanya per col·locar-hi les canonades que fan baixar, i en aquest cas també pujar, l’aigua. La central s’allotja dins una caverna a la muntanya, accessible per un túnel de 592 m. Pel transport de material i treballadors, aquesta vegada es construí un telefèric que salva els 396 m de desnivell i que pot carregar fins a 25 T.
Sigui amb el telefèric, que actualment fa servei de viatges turístics durant l’estiu, o arribant caminant pel Camí de Pigolo des de Sallente, o seguint els diferents itineraris a peu que travessen el Parc Nacional d’Aigüestortes, la visita a Estany Gento i els estanys que l’envolten no deixa mai indiferent. Encara que els vestigis del patrimoni industrial que deixaren les obres de la central de Capdella són evidents, queden integrats en un paisatge salvatge. El carrilet i les restes de vies que foren usades durant les obres de connexió dels estanys ens porten a un temps de treballs en condicions extremes, de gestes aconseguides amb el treball audaç de milers d’obrers que van venir a donar llum a Catalunya des de la Vall Fosca.
Però, en arribar a Estany Gento també som conscients que tenim al davant un patrimoni natural de gran bellesa, que és necessari cuidar i respectar. La convivència d’aquestes mirades, la que es pot fer al patrimoni industrial que queda, i que continua fornint de llum les nostres llars avui dia, i la natura feréstega del Parc Nacional és potser el que fa d’aquest indret un lloc tan especial. Els estanys proporcionen l’aigua per una energia sostenible que ens ajuda a avançar com a societat. Però, al mateix temps, hem de ser conscients que l’ús d’aquesta energia no ha de comprometre encara més el nostre entorn, que ja prou perill corre. D’aquesta manera ens podem atansar també a dos dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030: l’ODS 7 —garantir l’accés a una energia assequible, segura, sostenible i moderna per a totes les persones— i l’ODS 15 —protegir, restaurar i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres, gestionar els boscos de manera sostenible, combatre la desertificació, aturar i revertir la degradació del sòl, i aturar la pèrdua de la biodiversitat. Per tant, en fer ús d’aquesta energia que ens arriba gràcies a un entorn tan privilegiat, pensem també en protegir aquest paisatge de bellesa sorprenent.
L’HISTÒRIC CARRILET D’ESTANY GENTO
Eva Perisé, directora del Museu Hidroelèctric de Capdella.
L’any 1912, l’empresa Energía Eléctrica de Catalunya, va començar la construcció de la central hidroelèctrica de Capdella. Al territori van arribar fins a 4.000 obrers per fer unes obres titàniques que desafiaven el fred i la neu, i que es van fer sense gairebé mitjans mecànics.
L’aigua que fa funcionar la central es capta als estanys de la capçalera de la Vall, a més de 2.000 metros per sobre del nivell del mar (msnm). Per arribar-hi es va muntar un eficient entramat de funiculars, trens de via estreta i cables aeris. El sistema de transport més emblemàtic era el carrilet de l’Estany Gento, un trenet de via estreta que feia un trajecte de 5 quilòmetres, entre l’estació superior del funicular i l’Estany Gento.
Durant els primers anys només hi havia vagonetes amb tracció de sang. L’empresa elèctrica llogava cavalleries i traginers dels pobles de la Vall perquè arrosseguessin les vagonetes entre les dues estacions. La primera vagoneta era la que tenia fre, i per tant la que controlava la resta.
Les vagonetes circulaven per una via tipus Decauville [ https://es.wikipedia.org/wiki/Decauville ] de 60 centímetres d’amplada. La via era desmuntable, perquè estava dissenyada per instal·lar-se en terreny de muntanya i per ser traslladada. Aquestes vies es podien desmuntar quan es preveia una forta nevada o bé quan la previsió de llidos
[https://cit.iec.cat/progdct/default.asp?opcio=99&id=40549#top#top ] era alta.
Les mules i cavalls van arrossegar milers tones de material d’obra com ciment i ferro, així com les vàlvules i canonades que es van instal·lar a sota dels estanys represats. Als estius també transportaven turistes i pescadors, per fer-ho instal·laven bancs a sobre la plataforma de fusta de la primera vagoneta.
Quan el fort de les obres es va acabar, l’empresa elèctrica va comprar a la Val d’Aran una màquina de tren, de segona mà, que funcionava amb gasoil. Aquest trenet arrossegava les mateixes vagonetes que anteriorment accionaven les mules i els cavalls. Després van comprar una altra locomotora dièsel de via estreta de Motor Rail [ https://en.wikipedia.org/wiki/Motor_Rail ] tipus Simplex, construïda a Bedford.
El trenet arrossegava un vagó, popularment conegut com la rubia, on viatjaven els passatgers. L’anomenaven «rubia» perquè recordava el xassís de fusta dels cotxes que circulaven per les ciutats.
La locomotora d’Estany Gento va estar en funcionament fins a la dècada de 1980, quan va entrar en servei el telefèric [ https://www.vallfosca.net/ca/coses-per-fer-i-veure/teleferic/ ] de la Vall Fosca. Ara està exposada al Museu Hidroelèctric de Capdella.
Actualment, el traçat del trenet és una via verda. [ https://www.vallfosca.net/ca/ruta/via-verda-del-carrilet/ ] Es tracta d’un itinerari molt fàcil que permet descobrir, de manera sostenible racons emblemàtics de la Vall Fosca.
REFERÈNCIES
Boneta i Carrera, Martí (2013). La Vall Fosca: els llacs de la llum: desenvolupament sòcio-econòmic a començaments del segle XX. Tremp: Garsineu edicions.
Capel, Horacio (coord.) (1994). Les Tres xemeneies: Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d'un espai urbà barceloní. Barcelona: FECSA.
Coll, Pep (2013). El segle de la llum. Edicions 62.
Perisé, Eva; Tenci Roberta (2016). El Museu Hidroelèctric de Capdella. A Ciència, tècnica i societat. Vol. 1. Les guies dels museus del MNACTEC. Terrassa: Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Museu Hidroelèctric de Capdella: https://www.museuhidroelectricdecapdella.cat
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC): https://mnactec.cat/
Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials Alt Pirineu i Aran: https://www.xarxamuseuspirineu.cat/
Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran: https://patrimoni.gencat.cat/ca/museusdelleida-0
Web de turisme de l’Ajuntament de la Torre de Capdella: https://www.vallfosca.net/es/
Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: https://parcsnaturals.gencat.cat/ca/xarxa-de-parcs/aiguestortes/inici/
AUTORIA
Eva Perisé
Màster en Patrimoni Cultural i Desenvolupament Local, llicenciada en Geografia i Història i directora del Museu Hidroelèctric de Capdella.
Treballa i investiga al voltant del patrimoni industrial hidroelèctric i miner. És autora de llibres sobre la història de la mineria contemporània del territori, editats per Garsineu Edicions, i altres publicacions sobre patrimoni hidroelèctric.
Col·labora amb revistes i participa en jornades i seminaris amb ponències que difonen el patrimoni cultural de la Vall Fosca.
Sandra Luque
Soc guia i responsable de les xarxes socials del Museu Hidroelèctric de Capdella. Soc de la Central de Capdella i sento que Estany Gento és una mica casa meva, però no sempre he viscut a la Vall Fosca. M’agrada viatjar i això també m’ha portat a aprendre idiomes, perquè la llengua és una de les formes de conèixer altres cultures. Així, estic molt vinculada al món asiàtic per la meva formació en Estudis de l’Àsia Oriental i estades a la Xina, i soc graduada en Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades. Però també penso que la cultura ha de ser inclusiva, i per això ara m’estic formant en Accessibilitat a la Comunicació i als Continguts Culturals a ISTRAD. Les meves passions són la literatura, la muntanya i la natura. M’agrada pujar a la zona dels estanys i caminar-los, el silenci que els envolta. Només tenim un planeta i l’hem de cuidar.