Tardet als antics rentadors de Tivissa: la paraula dita i compartida [part 2]
Paraules nostres, paraules que conservem, paraules que ens definixen: una reivindicació de la parla pròpia i de la diversitat col·loquial.
Carles M. Castellà Espuny
Quan sentim parlar algú, la majoria ens adonem de si parla com nosaltres o no, de si és de la nostra població o no. Com pot ser això? Doncs perquè la llengua que parlem i, en concret, el nostre dialecte i el nostre parlar particular representa un dels elements més determinants que configuren la nostra identitat. I no cal tindre estudis de llengua per a adonar-se’n. Si ens situem on som ara, a les Terres de l’Ebre, en ple centre del domini lingüístic, esta constatació adquirix una rellevància especial, pel que suposa el dialecte tortosí de nexe entre el nord català i el sud valencià, de dialecte clau per a la unitat de la llengua i, també, perquè ens trobem en un moment en què la transmissió intergeneracional de la llengua no està assegurada, per motius tant interns com externs, amb tot el que suposa de reptes i d’amenaces.
Hem començat parlant de recipients, com el cànter o càntir, la gargola, el pitxell, etc. També de parts de la casa, com la part situada dalt de tot, sota teulada, on se solien desar els mals endreços, els trastos, els endergos, com diem a gran part del tortosí. Esta part de la casa pot rebre diversos noms, com l’asgorfa, l’angolfa i altres variants per l’estil, que és potser el mot més estès per esta àrea; també n’hem recollit d’altres: la sala (Deltebre, Camarles), la sala vella (Campredó), l’eixida (Paüls), lo més amunt (Aldover, Alfara, Roquetes), etc.
Hem parlat de llenguatge del cos. De pujar a collibè una criatura en diem pujar a la xirinxina, denominació usual a l’àrea de Tortosa (i normativa!) i poblacions pròximes (amb variants com a la xarranxina –l’Ampolla-; a la trinxina –Deltebre-); també hi ha molta variació per a esta postura: al repetit (Alfara de Carles) –que seria una fusió o aglutinació de “el rei petit”–, al coll canastra (el Perelló), a l’àliga (Benifallet), a la cadireta (Paüls), etc.
Les paraules i les denominacions formen part de la nostra manera de ser. Cada poble té el seu parlar, igual com cada persona té la seua manera de parlar particular. És un patrimoni que ens identifica i que convé reivindicar, perquè ens ha arribat a través de persones de la nostra sang, de la nostra família, del nostre poble. La revitalització i l’autoestima que ha agafat la gent d’estes comarques les dos últimes dècades, a partir sobretot de l’agressió que suposava el Pla Hidrològic Nacional projectat pel govern del PP a principi dels 2000, amb el polèmic transvasament de l’Ebre (que no hi haguem de tornar!) genera i pot seguir generant un efecte de valorització de la manera de parlar com un tret idiosincràtic propi, d’aglutinació de les Terres de l’Ebre i de personalitat pròpia diferenciada de la dels dialectes veïns (tarragoní, lleidatà, valencià septentrional).
Aprofitant l’entorn dels rentadors de Tivissa, hem continuat parlant de mots del camp semàntic del procés de fer bugada. I hem comprovat com, tot i ser comarques veïnes, hi ha diferències particulars en usos del mateix mot. Per exemple, d’esbandir la roba, que diuen a Tivissa o a la Ribera, a Tortosa en diem repassar, tant la roba com els plats que s’han de fregar o escurar, l’escuranda. Un altre exemple: escurar, al Baix Ebre (i en valencià) és rentar els plats. Escurar el plat pot significar coses diferents en poblacions no gaire allunyades: a Flix significa acabar-se el que hi ha al plat, mentre que a Tortosa significa rentar el plat a l’aigüera. Un tortosí, llavors, del fet d’acabar-se el menjar que queda al plat en dirà repelar. Per tant, compte a qui dieu “escura el plat”, perquè pot entendre dues coses molt diferents!
La literatura actual també ens dona mostres de reivindicació de la parla pròpia. Estem coixos de llengua col·loquial, tant a nivell diari, amb una constant entrada de lèxic castellà i també anglès, com fins i tot a nivell literari. Però hi ha una nova fornada d’escriptors i escriptores d’estes terres centrals dels Països Catalans que usen la llengua sense complexos, que juguen amb la normativa, que s’acosten a la llengua real i viva i oferixen solucions lingüístiques tretes de la vida i la llengua parlada, com Marta Rojals. Recordem també Gerard Vergés, que el 1991 es lamentava així, d’esta fidelitat a la norma estricta en perjudici de l’expressivitat de la llengua col·loquial del dialecte propi:
“Un ja comença a empudegar-se i a sentir-se vexat per tanta marginació. És clar que no parlo de morfologia ni de conjugacions verbals, que accepto en pro de la tan necessària unitat de la llengua. M’estic referint al lèxic. Veuran. Jo havia estat tan innocent fins ara que, quan un mot del meu parlar tortosí el diccionari Pompeu Fabra no el recollia, optava per una sinonímia acadèmica. Però això, perdonin, s’ha acabat. [...] Penso en les paraules de la meva infantesa. Penso (i ho penso amb una infinita nostàlgia) en les paraules que ja ningú no diu i que han anat morint i oblidant-se, igual que els nostres vells, virginals, primers amors.”
Paraules que es conserven i paraules que es perden. Ja no queden safarejos públics o rentadors o, si en queden, estan pràcticament en desús (quina sort poder compartir este tardet a Tivissa on encara hi ha dones que en fan ús i baixen a rentar la roba, com la senyora Pepita Bordera). Però, tot i que la realitat ha canviat, la llengua deixa constància d’estos usos tradicionals i ha creat tota una sèrie d’expressions a partir de metàfores, dobles sentits o ampliacions semàntiques. Les dones anaven al safareig i feien safareig, i ja sabem què significa esta expressió. Altres maneres de dir-ho són fer el xafarder, ser un culmatxer (expressió que vaig recollir a Tivenys, probablement per qui volia anar a veure què passava al cul del matxo), fer el batxiller, ser un sorier… (que també té el sentit de ser un romancer, d’anar sempre amb històries, romanços, amb sòries, que, segons el Vocabulari de cruïlla de Joan Beltran, és una barreja de solfa i d’històries). Són maneres diferents d’anomenar el fet de voler saber coses, perquè la gent sempre volem conèixer coses dels altres, dels convilatans, de les seues històries i del que els passa. I, certament, a vegades hi ha qui s’excedix en esta voluntat de saber… Per això alguna d’estes expressions adquirix un significat pejoratiu.
Acabem referint-nos al sagí, el greix del porc, que s’aprofita per a fer pastes dolces, coquetes, capsetes, etc. I això em fa pensar en el Saginero (o Siginero), personatge amb què es fa temor les criatures, perquè les busca per a extraure’n el sagí. També es poden espantar dient-los que vindrà una marfanta (personatge que es disfressava de fantasma amb un llençol blanc i sortia de nit a fer temor). Per no parlar dels gambusins, éssers que s’amaguen les nits que bufa el vent de dalt o mestral i que són aprofitats com a excusa perquè els grans forcen els xiquets a sortir a cercar-los al camp, a la muntanya. Anem a caçar gambosins!
I parlant de menjar, aporto, per a finalitzar, un parell de paraules del tortosí, compartides amb part del valencià. La primera és remostró, que l’Alcover-Moll definix com a “residu, cosa sobrera i poc aprofitable; especialment residus de pasta agafats a les parets de la pastera”, però que també al·ludix a restes de menjar que queden al plat. “Acaba’t estos remostrons, vols?”, podeu dir a algú que no repela (o escura!) el plat de menjar. I com que un servidor menjava molt a poc a poc, de menut, doncs recordo que se’m qualificava d’espaït (anar a espai, a espa(i)etet). També hi ha jotes espaïdes, és a dir, de ritme pausat, lent. Doncs també està bé poder reivindicar este tipus de ritme de vida lent a les Terres de l’Ebre, Reserva de la Biosfera, per a poder assaborir la vida i xalar al màxim amb el que ens oferix la terra treballada, la festa compartida i la llengua heretada.
En relació amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible, hi veig una vinculació amb l’ODS 4: Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat. Atansar-se al parlar de cada localitat i reconèixer-ne la vàlua i les aportacions particulars a la llengua té, per a mi, una relació innegable amb la qualitat de l’educació i amb fer que l’alumne reconega les variants pròpies de la seua localitat i hi done el valor que mereixen. L’altra ODS que connecta amb el que hem dit és la 15: Protegir, restaurar i promoure l’ús sostenible dels ecosistemens terrestres… aturar la pèrdua de la biodiversitat. És esta pèrdua de biodiversitat, entesa des del punt de vista immaterial, la que vinculo amb la biodiversitat lingüística, i no invento res de nou, perquè ja fa algunes dècades que existix el concepte d’ecologia lingüística. Aprenguem a conèixer, respectar i estimar el lloc on vivim, la terra que habitem i la llengua que parlem, amb la qual expressem absolutament totes les coses.
REFERÈNCIES
Castellà, Carles M. (2018): El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard. Descripció lingüística, anàlisi i propostes. Biblioteca La Barcella, núm. 29. Benicarló: Onada Edicions.
Castellà, Carles M. (2017): Cultura popular, folklore i etnologia del Baix Ebre. Recull de mots, dites, creences, supersticions, etnotextos. Biblioteca la Nau, Minor, núm. 8. Benicarló: Onada Edicions.
Carles M. Castellà Espuny (Tortosa, 1971). Filòleg i professor.
Doctor en Filologia Catalana per la Universitat Rovira i Virgili (URV). Amb la tesi sobre Els parlars del Baix Ebreguanya, el 2021, el Premi IEC de la Secció Filològica Francesc de Borja Moll, atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans al millor treball de Dialectologia del domini lingüístic. Té estudis de Teologia i és diplomat en Ciències Religioses per la Universidad Pontificia Comillas, de Madrid. Ha publicat el llibre Cultura popular, folklore i etnologia del Baix Ebre. Recull de mots, dites, creences, supersticions, etnotextos (2017), que va merèixer el XVII Premi Ciutat de Tortosa, i també l’obra El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard. Descripció lingüística, anàlisi i propostes (2018), un volum exhaustiu resultat de la publicació de la IV Beca Joan Veny (atorgada per l'IRMU -Institut Ramon Muntaner- a treballs sobre variació lingüística d'arreu del domini lingüístic), que se li va atorgar el 2013. Ha escrit, a més, diversos articles sobre variació lingüística i models de llengua, especialment relacionats amb el català occidental i el subdialecte tortosí. Ha participat i col·laborat en recerques sobre dialectologia, sociolingüística, onomàstica i etnopoètica. És docent des de fa 28 anys. Ha estat professor associat de la URV al Campus Terres de l'Ebre i, des de 2015, treballa a l'Institut Dertosa, de Tortosa, com a professor de Llengua Catalana i Literatura.