Tardet als antics rentadors de Tivissa: la paraula dita i compartida [part 1]
Una trobada sobre usos locals de les paraules i la diversitat dels parlars a les Terres del'Ebre: la paraula, arxiu de memòria i modes de vida.
Montserrat Perelló Margalef, amb poemes de Carles Jardí Pinyol i altres paraules de Loreto Meix Boira
ELS RENTADORS
Una dona amb capçana du la bugada als rentadors. | És la darrera artesana | que hi renta llençols i mocadors. || L’aigua hi brolla de la mina. | S’hi veu el cel ondulat. | Nítida vista alcalina, | indret fresc i immaculat. || Era indret de conversa, | on les noves hi corrien, | del dret i a la inversa. || Ara el xiquets hi juguen, | s’hi amaguen i es mullen, | xops fins el cap s’eixuguen.
El passat 2 de juny teníem una cita a Tivissa uns quants amants de la llengua entesa com a tret identitari per tindre una conversa sobre la paraula dita i compartida. I la cita era als rentadors de la Séquia del Camí, els únics que es conserven i amb molt bon estat. Es veu que n’havíem tingut uns altres a la Font de la Teula i una barrancada se’ls va endur. Els de la Séquia del Camí daten del 1890 i són d’arquitectura popular, això és, amb parets de pedra i una teulada de teules àrabs.
De fet, un lloc idoni per quedar un tardet a la fresca i tindre una tertúlia sobre la llengua, la paraula, la paraula compartida entre tots els que hi érem. Sobre el lèxic propi de les Terres de l’Ebre, que ens identifica. I així, simulant el que havien estat els rentadors en el seu dia, vam fer safareig sobre la llengua. Ho vam tindre fàcil ja que érem uns quants filòlegs i professors, que poc ens costa posar-nos-hi i que, amb els versos del Carles Jardí i la demostració de la ja última dona de Tivissa, la Pepita Bordera, que encara hi va a rentar la roba, ens vam animar i va acabar sent un tardet d’allò més amè i productiu i ens atrevim a dir que nostàlgic, reivindicatiu i esperançador a la vegada.
Nostàlgic perquè vam palesar la quantitat de paraules que estan a punt de desaparèixer i que de ben segur poc hi podem fer. Es tracta de tot aquell lèxic vinculat a faenes, eines, maneres de fer que el pas del temps les portarà a l’oblit. La Pepita ja ens va fer la capçana amb el davantal que duia i ens va mostrar quin era el seu ús, però ni ella, que encara va setmanalment als rentadors, ja no porta la roba al cap. Ni la porta en cap panera ni ferrada ni cabàs, sinó que el plàstic ha substituït el cànem, la llata, la boga… Tampoc portava el sabó moll fet a casa amb l’oli sobrant, ni el blauet per a la roba blanca. Tot i que com dèiem hi va cada setmana, tampoc s’entreté xarrant amb ningú més, perquè la rentadora va ser instal·lada a totes les cases al cap dels anys de tindre l’aigua corrent. I les dones ja no hi van, ni badant amb els ramats d’auvelles o de cabres, ni amb els carros que anaven o tornaven del tros amb l’animal (mula o matxo), ja que els pocs pagesos que hi ha al poble ho fan amb tractors des de fa anys. De fet, a l’època de la verema, als rentadors de fora (n´hi ha un parell dins per rentar la roba en un, i esvandir-la o repassar-la en l’altre, i un parell més a fora, per a rentar-hi la roba dels malalts o difunts), les colles de pagesos hi rentaven els encerats, les teles protegides amb cera que acollien la verema per dur-la al sindicat i evitar que el suc dels raïms es perdés.
Però també va ser un tardet reivindicatiu. Reivindicatiu perquè també vam palesar la necessitat de conservar tot aquell lèxic que ens identifica com a territori i que maldem perquè no ens el facin desaparèixer ni la manca de models escrits i orals, ni la relaxació dels parlants que fa que o bé el substituïm per un altre lèxic no propi (fruit de la centralització dels models com dèiem) o bé per hiperònims que fa que acabem perdent precisió lèxica. I aquí sí que va sortir un munt de vocabulari que ens va fer sentir orgullosos de ser ebrencs i vam acabar tots amb morralles o morrandes, perquè les ensaginades, les capsetes i els pastissets de cabell d’àngel van ser les postres d’un pa amb tomaca o tomata amb botifarra blanca i negra -que no bull-, amb aulives trencades, arbequines o maurades o mortes, mentre recordàvem que a les esgorfes hi teníem canyissos on assecàvem i guardàvem les tomaques de penjar, les panotxes o panolles, les maçanes del ciri, les figues de coll de dama, les pataques o trumfes amb les cebes i els forcs d’alls…
I també ens vam adonar que tenim des de fa una vintena d’anys tot un seguit de joves escriptors de l’Ebre, molt ben formats, amb moltes ganes de continuar reivindicant tot aquest lèxic identitari del qual s’enorgulleix i en fa bandera. Segurament tota aquesta feina o faena feta per molts professors sense tindre ni models escrits ni orals ni llibres de text en la nostra variant dialectal, amb totes les lluites socials per preservar el territori d’amenaces mediambientals de tot tipus (transvasaments, abocadors, centrals de cicle combinat...) han fet que els haguem educat en la lluita de la preservació del territori i també de la llengua.
I aquell tardet Carles Jardí també ens va recitar els seus poemes.
SOC D’UN POBLE
Soc d’un poble de foc a terra, | d’estufa de llenya | i de gas que les desterra;
de finestres de fusta corcada, | de balcons d’alumini | i barana forjada;
de conferència telefònica, | de whatsapp de mòbil | i pregó de corneta afònica;
de clau a la gatera, | de picaport de ganxo | i d’escombrar amb granera;
de radio i de televisor, | de connexions d’internet | i de pany amb visor;
de dones amb mantellina | de biquinis a la piscina, | i de golfa amb gallina;
soc d’un poble normal i corrent | d’amors i odis que viuen en pau | al pas del temps indiferent.
Altres paraules dites i compartides (aquell tardet)
La riquesa de vocabulari de les Terres de l’Ebre és extraordinària.
Comencem amb els rentadors i els safarejos. Als dipòsits d’aigua dels safarejos en diem bassots, l’un era per rentar i l’altre per esbandir, i a les pedres planes i inclinades per a rentar, lloses. La roba, un cop rentada, s’esbandeix a la Ribera d’Ebre i es repassa al Baix Ebre. Per raons higièniques existia el safareig per a rentar la roba dels malalts o dels difunts. Associades als safarejos tenim algunes dites com ara Roba que no t’eixugues, bugadera que no em bellugues o Alerta, que hi ha roba estesa! quan hi havia algun xiquet que podia escoltar una conversa inapropiada per l’edat; i alguna expressió com fer safareig quan expliquem algunes batxilleries, que ha quedat entre nosaltres encara que gairebé no utilitzem aquestes instal·lacions!
A la Terra Alta sobresurten molts mots en diminutiu: nuet, per dir que va nu, manet o maneta, de mano/mana o germà/germana, pernet per obrir la porta de casa, xiquet o xiqueta, coquets, diminutiu de cocs o pastes de la zona. Obreta quan es refereixen a la fireta per a jugar les xiquetes i escoltet quan una cosa es diu a cau d’orella...
En el món de l’alimentació tenim una munió paraules distintives com safranòries, aubèrgens, pataques, bajoques, lletuga, casquetes, panadons -a la Terra Alta- que són els pastissets típics de les Terres de l’Ebre; o pronunciades de manera particular, com aulives, aubercocs, ametles, aubergínies. En diem sagí del saïm. D’aquests dos mots en deriven les ensaginades i les ensaïmades, les primeres a la Ribera i les segones a Mallorca. Les capsetes són unes pastes tivissanes fetes amb clara d’ou, sucre i ametla i els capçonets les capsetes de paper plegades a mà. A la persona llaminera li diem llépola i a les llaminadures, llepolies. Anomenem remostrons a allò que queda al plat, i, si, havent menjat, ens queda bruta la cara a Tivissa et diuen torca’t les morralles! Tapem la cassola amb una cobertora o (es)corbetora. I amanim l’amanida amb el setrill o la sitera. El mot escurar el fem servir al Baix Ebre per a rentar els plats, en canvi a la Ribera d’Ebre l’emprem per a acabar de menjar-nos el que queda al plat. També s’escura o es repela una cuixa de pollastre.
Podem dir que hem perdut els mots coco i ti, quan ens dirigim a un home i una dona gran, i que estem canviant els mots oncle i tia i pels diminutius tiet i tieta.
Alguns verbs curiosos són empapussar, quan alimentem un infant, empatuscar quan fem una cosa corrents i de pressa, anar espai quan anem molt poc a poc i semellar quan trobem que dues persones o més s’assemblen, com per exemple, estos germans se semellen.
Volem acabar amb alguns mots interessants com sapastre que li diem a aquell que fa una cosa sense cura, sarpat quan agafem un grapat d’alguna cosa, arnot quan tenim un objecte voluminós i que ens fa nosa. A la persona que tot ho vol -un avar- li diem no siguis agaús. I a la part del darrere dels genolls li diem els sofratges.
I bé, només resta a dir que xalem molt amb tant fato !
TEMPS LENT
A foc lent | es cuina la vida, | a temps lent | a la meva vila.
A foc lent | la cassola de terra, | a temps lent | el sol de la serra.
A foc lent | el conte de l’avia, | a temps lent | el brot i la sàvia.
A foc lent | branda l’estufa. | a temps lent | la magarrufa.
A temps lent | passen el dies | a temps lent | són les carícies
A foc lent | el temps noble, | a foc lent | pel meu poble.
REFERÈNCIES
«Rentador de la Font de la Séquia-el-Camí». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Cubells Bartolomé, Olga (2009). Els parlars de la Ribera d'Ebre. Tarragona, Diputació de Tarragona, 2 volums.
Domènec Jardí Pagès i Carles Jardí Pinyol. A Tivissa canten missa (records de fets i costums religiosos). Ed. Cossetània. 2002
Domènec Jardí Pagès i Carles Jardí Pinyol. Les golfes de pagès (de Tivissa i la seva muntanya). Ed. Cossetània. 2009.
Meix Boira, Loreto. “Els cocs. Una senya d’identitat de la Terra Alta”. Digithum, 2004, Num. 6, https://raco.cat/index.php/Digithum/article/view/18526
Meix Boira, Loreto. «Els rentadors públics a la Terra Alta». Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, 2010, Núm. 51, p. 15-20, https://raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/view/216895.
Meix Boira, Loreto. «La Clotxa, un menjar tradicional». Butlletí del Centre d’Estudis de la Terra Alta, 2006, Núm. 44, p. 9-10, https://raco.cat/index.php/ButlletiCETA/article/view/216844.
Navarro Gómez, Pere (1992): El parlar de la Fatarella. Gandesa: Centre d’Estudis de la Terra Alta;, del qual se’n va fer una 3a. edició l’any 2018 per l’editorial Punctum.
Navarro Gómez, Pere (1996): Els parlars de la Terra Alta 1. Estudi geolingüístic. Tarragona: Diputació de Tarragona.
Navarro Gómez, Pere (1996): Els parlars de la Terra Alta 2. Atles lingüístic de la Terra Alta. Tarragona: Diputació de Tarragona.
Navarro Gómez, Pere (2000): Aproximació geolingüística als parlars de la Ribera d’Ebre. Flix: Centre d’Estudis de la Ribera d'Ebre.
DELS AUTORS
Montserrat Perelló Margalef (Tivissa). Membre de la Societat Obrera de Tivissa i alcaldessa de Tivissa. Llicenciada en filologia catalana per la universitat de Barcelona el 1990 i professora de llengua catalana i literatura i catedràtica de Secundària. Actualment directora dels serveis Territorials d’Educació a les Terres de l’Ebre i alcaldessa de Tivissa. Correctora de diferents nivells de llengua catalana per la Junta Permanent de Català i pel Consorci de Normalització Lingüística i autora de diverses unitats didàctiques de llengua i literartura. Sòcia de la Societat Obrera de Tivissa i cantaire de l’Orfeó Tivissà.
Carles Jardí Pinyol (Tivissa). President de la Societat Obrera de Tivissa i membre del CERE. Catedràtic d’Educació Física i Inspector d’Educació. Autor de llibres de d’educació física, de jocs, de natació i costumistes. Premis: Baldiri i Reixach 1987, per a mestres; Premi Poesia Recitada de Vinebre (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2020); Jocs Florals de la Vila de Nules, Premi en poesia ètica i religiosa (2022); Premi Pacte de Sant Sebastià, Santa Eulàlia de Riuprimer, Vic i Òmnium d’Osona (2022); Accèssit al V Premi Poesia Torre de Piles, d’Oliva (2022); Jocs Florals Rurals, Associació micropobles, L’Estany del Moianès (2022). Llibres: L'activitat física i el funcionament del cos humà. Editorial EUMO, Vic, 1988. Llibres de Text per a Secundària d’Educació Física. Llibres de poesia: Acarono la Vida. Ed. Neopàtria, 2019; Toc de lluna. Edicions del Sud 2021; Seré. Edicions del Sud (2022); ...I amb el temps naixerà un poema. El Cep i la Nansa, 2022.
La Societat Obrera de Tivissa, fundada el 1912, fou la seu del republicanisme de Marcel·lí Domingo. Un lloc creat per a millorar les condicions de vida i unes persones que ho van aconseguir. Actualment un espai plural, de debat i de cultura on es vol treballar per un món més just i equilibrat. Una entitat que sempre ha reivindicat els camins de muntanya de connexió cap a les comarques que ens apropen al mar.
Loreto Meix Boira (Gandesa). Llicenciada en Història de l’ Art (UB) el 1982 i en Humanitats (UOC) el 2002. Ha estat professora d’Ensenyament Secundari fins l’any 2022. La seva recerca es mou en el mon de l’art, especialment els escultors de Móra d’Ebre, i aspectes relacionats amb la dona, en concret la rebosteria tradicional terraltina. Es membre de La Riuada, revista cultural de Móra d’Ebre i del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (CERE).
