Senderi de Gegants i la cultura popular com a camp de batalla
Un itinerari per l'imaginari geganter de Barcelona a mode d'etnografia viva de carrer, amb Manuel Delgado, Oriol Pascual i Nico Alonso.
1. EL CONTEXT DE SENDERI DE GEGANTS: un mode d'etnografia viva de carrer dins del flux de treball #matrixcultura2050
Al novembre de 2021, amb motiu de la VI Setmana de l'Antropologia que organitza l'Institut Català d'Antropologia (ICA), i amb la col·laboració del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, vam realitzar Senderi de Gegants, la transmissió live online d'un itinerari que ens va portar des de la Casa dels Entremesos, on es guarden molts dels gegants i capgrossos de Ciutat Vella, dels barris més antics de Barcelona (Gòtic, Santa Caterina i Ribera, Barceloneta, Raval), fins a la plaça del Pi a tocar de les Rambles, on trobem els “autèntics” Gegants del Pi.
Ho fem acompanyats de Manuel Delgado, catedràtic d'Antropologia de la Universitat de Barcelona, Oriol Pascual, cap de programes del Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), Nico Alonso, cap de colla dels Gegants del Pi i dels Gegants de la Ciutat, i Jordi Sacasas, conservador de l’Arxiu de la Balílica del Pi.
Aquesta acció peripatètica (del grec peripatētikós 'relatiu al passeig, que passeja'), com la qualifica Manuel Delgado en referència a l'escola filosòfica d'Aristóteles que ensenyava passejant, es proposa com etnografia viva de carrer: un format creatiu de transmissió de l'entorn (urbà, cultural, humà) en vídeo livestream que és part del flux de treball de Matrix Cultura 2050. Aquest format de treball a partir del coneixement i la reflexió que ens aporta la vivència i observació de l'entorn, l'iniciem al 2020 amb l'ICA i el MUEC quan sortim de la seu del Museu a Montjuich i recorrem els Jardins de Laribal i el Barri de la Satalia [veure els articles a Substack: L'olor cultural com agent (8/4/2021) i Microbarcelones. Formes d'habitar la ciutat (2/5/2021)]. Aleshores com ara, en directe des de http://twitter.com/livemedia i els comptes de twitter de les organitzacions participants.
Enguany, la proposta s'articula amb el Grup de recerca Cultura Popular i Conflicte de l'ICA que presenta la taula La cultura popular com a camp de batalla a la Casa dels Entremesos durant la Setmana de l'Antropologia. Una de les aportacions és el tema dels gegants a Barcelona. Així arribem a la idea de «senderi de gegants» que llança Manuel Delgado i que a tots ens sedueix.
Però, 'senderi'? I és que senderi, si bé sona com a 'sender' o 'sendera' sobretot en el sentit d'itinerari de caràcter cultural (i una vegada consultat el Diccionari Català-Valencià-Balear) prové d'una etimologia totalment diferent que es remet al grec syntḗrēsis 'observació, capacitat d’observació', sent una reducció de sindèresi 'capacitat natural per a jutjar' i una forma col·loquial de referir-se a 'judici, seny, discerniment' (Gran Diccionari de la Llengua Catalana).
Així la paraula, sense buscar-ho, també ens dona la metàfora: allà on ens portarà el pensament i el sentir del Gegant – en un perseverar antropològic, històric i poètic – per reflexionar sobre la nostra contemporaneïtat, la sostenibilitat de l'entorn i de les comunitats urbanes.
La trama o storyline: sortirem de la Casa dels Entremesos on es guarden, entre altres figures festives i tradicionals, una còpia dels Gegants del Pi, creuarem el nucli fundacional de la ciutat per la Via Layetana i la plaça de la Catedral, fins arribar a l'Esglèsia del Pi a la plaça del Pi, on ens rebrà el conservador de l'Arxiu Jordi Sacasas, i on es guarden exposats en una vitrina a l'entrada, els «autèntics Gegants del Pi».
2. APUNTS PREVIS: teixir el veïnat amb les colles geganteres i la dignitat de la figura
En una conversa recent, Nico Alonso ens ajuda a situar la pràctica de les colles Geganteres en l'entramat sociocultural de la ciutat. Comença per apuntar el fet que els gegants els portaven gent que cobraven per dur-los. A partir però de la dècada dels vuitanta, es produeix un canvi de «geganters a sou» a «geganters altruistes», és a dir: gent que de manera voluntària treuen els gegants. Un fet que denota, com apunta també Oriol Pascual, un canvi d'era.
Al 1984 neix la Coordinadora de Geganters de Barcelona, una entitat que aglutina les colles que estaven sorgint en aquell moment i que sigui dit de pas, aquest any ha canviat el nom a Coordinadora de Colles Geganteres de Barcelona (perquè no siguin geganters només com a homes). En aquell moment, la Coordinadora arriba a un pacte amb l'Ajuntament per gestionar els Gegants de la Ciutat altruistament a canvi que es cobreixin les despeses generades. És a partir d’aquest moment quan es conserven figures dels Gegants de la Ciutat. Al llarg dels segles, sovint les figures s’havien fet noves cada pocs anys i les anteriors no es van conservar en cap cas. La Coordinadora agafa consciència del patrimoni que són els Gegants de la Ciutat i d’aleshores ençà conserva tot el que es refereix a les diverses còpies que s’han anat fent. Seguidament Nico Alonso s'endinsa en el fenomen de les figures festives i dels gegants des del funcionament propi de les colles i la seva experiència com a cap de Colla dels Gegants del Pi i dels Gegants de la Ciutat.
Les colles geganteres i la Colla dels Gegants del Pi
A la dècada dels vuitanta la idea de sortir al carrer i recuperar el carrer es crea. És quan la gran majoria de colles geganteres sorgeixen, comencen. A Barcelona hi ha 32 colles oficials i a Catalunya unes 350 registrades a l'Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya (que també ha canviat el nom). Les línies generals és que són entitats sense ànim de lucre, formades moltes d'elles per famílies i on tothom té cabuda: des dels més adults que porten els gegants, fins als més joves i nens que poden arribar a portar gegants petits i infantils, capgrossos, altres toquen la gralla, el timbal...
Les colles geganteres s'organitzen durant tot l'any. El moment més important és la festa major del barri quan fan la trobada de gegants i conviden altres gegants i figures de colles d'altres barris o poblacions. En aquests intercanvis se sol fer la trobada amb un nombre determinat de colles i després al llarg de l'any la colla que convida ha d'anar a les festes de les altres colles per tornar-los la visita. Així és com per festa major es relacionen entre colles, però també amb altres entitats, l'esbart, la colla castellera, l'associació de veïns... Després hi ha les Festes de la Mercè. La Colla dels Gegants del Pi quan surten solen ser uns trenta, però per la Mercè poden arribar als vuitanta o noranta.
Tot això neix, o reneix, a finals dels setanta amb el moviment associatiu darrera, si bé els gegants hi eran, però unes deu parelles si arriba a Barcelona. I com s'ha vist «es passava la barretina per recollir els calers». El mateix amb el bestiari: l'Àliga i el Lleó – més solemnes, i després la Mulassa, el Drac... Ara s'estrenen bèsties gairebé cada any.
Per Nico Alonso, la Colla dels Gegants del Pi és una colla curiosa: primer, perquè tenen moltes figures, segon, perquè tenen figures prou conegudes com els Gegants del Pi. La parella de gegants originals data del 1807, ella, i d'uns anys abans el gegant, i els gegantons, més petits, del 1858. Es poden veure a l'Esglèsia del Pi junt amb la Mulassa Vella de Barcelona. A partir d'aquí tenen les rèpliques de les quatre figures que són les que surten normalment i que es guarden a la Casa dels Entremesos junt amb la resta de figures: el bandoler Perot lo Lladre, d'origen històric (Perot de Rocaquinarda), a partir del qual es crea l'acte dels atracaments durant les festes del barri del Pi per Sant Josep Oriol; dues figures que són una rèplica en petit dels Gegants del Pi perquè els portin els nens; el Lleó de Barcelona, la rèplica de la Mulassa i uns caps grossos pel dia dels atracaments. La majoria de colles tenen això: la parella de gegants, algun gegantet per la canalla, i a més de les figures del bestiari i capgrossos, una parella de gegantons, més petits i més fàcils de portar pels adults, sobretot en el cas que no hi hagi renovació generacional en la colla.
La festa al carrer: la potència veïnal i la problemàtica de Ciutat Vella
Nico Alonso vol diferenciar a Barcelona la problemàtica de Ciutat Vella. Si bé la festa al carrer és molt important en el sentit que ajuda a teixir el veïnat, hi ha barris que tenen un veïnat molt potent (normalment les ex-viles: Sant Andreu, Sants, Sarrià, Horta...), i barris sense aquesta potència veïnal, o que actualment s'estan quedant sense veïnat. I es refereix al Gòtic que «ha expulsat els veïns, de fet té poquíssims i amb una mitjana d'edat molt alta. És molt difícil fer veïnat quan no tens veïns, quan no tens comerços de proximitat, de confiança... – es calcula que més de cent comerços han tancat durant la pandèmia – o els supermercats són tots impersonals. I quan vas pel carrer, els turistes...».
Llavors la festa és aquell moment de l'any quan la gent es retroba i retroba l'esperit del barri. Com testimonia un veí: «les Festes de Sant Josep Oriol em van servir per descobrir que tenia veïns, o que em retrobava amb els veïns que durant l'any no veia». Per Nico Alonso la festa es constitueix aleshores com «un moment realment que sents que al barri hi ha algú i que el barri existeix, cosa que a les Corts, Sants o Gràcia (tot i la seva massificació) és més evident. És com que els gegants i qualsevol manifestació festiva és aglutinant, dona un respir, fa que la gent pugui sentir seu el barri, respira enfront d'un urbanisme que ens empren i un turisme massiu». La colla dels Gegants del Pi es fa ressó d'aquest problema de veïnatge: «Ens trobem que del barri hi ha unes deu persones que formen part de la colla, i de fora hi ha unes setanta. Com tenim gegants molt potents, la gent s'apunta a la colla, perquè són els Gegants del Pi, però no és del barri. Al final és una colla com molt barcelonina, però no tenim veïnat del qual nodrir-nos».
600 anys de gegants a Barcelona: la dignitat de la figura
La primera referència escrita de gegants a Barcelona i a Europa, prové d'un inventari de la processó del Corpus que es va fer a Barcelona al 1424 i que es troba al Llibre de les Solemnitats de Barcelona, conservat a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Això significa que al 2024 farà 600 anys de gegants a Barcelona i al món, perquè tenim gegants a tot el món que han sobreviscut prohibicions reials, guerres, iconoclàsties...
«El que tenim des dels anys vuitanta és tot un moviment de colles que neixen i colles que desapareixen. Però els gegants tradicionals, assenyala Nico Alonso, és molt difícil que desapareguin, perquè hi ha un sentiment de gran respecte per aquestes figures, un sentiment que a un poble potser es nota més perquè hi ha el patró, o és una tradició que ha vingut de generació en generació, però que també és un sentiment de pertinença a un barri i el poder estructurar aquest barri amb diverses entitats (vinculades a la festa, o entitats esportives, culturals, educatives) que al cap de l'any fan moltes activitats, i que li donen sentit a viure en un barri i no aïllat a casa teva: és una cosa que ens agrada, o ens agradava, no sé si ara, després del confinament del Covid, ens estem tornant més tancats...»
A Catalunya es distingeix entre els gegants de caire tradicional i els fal·lera. Fal·lera Gegantera és un crit que sorgeix als anys vuitanta amb la idea d'anar a fer festa per passar-nos-ho bé. Amb els gegants s'ha fet de tot, des de tirar-se amb parapent fins pujar a la Pica d'Estats, banyar-se al mar, a piscines...
«Per nosaltres, els Gegants del Pi i les colles d'estil tradicional, el més important és la figura, que llueixin, que vagin dignes. Per nosaltres banyar un gegant a la piscina no és digne. Els gegants es van crear per la processó del Corpus, sóm a l'Esglèsia del Pi, a més entenem que el gegant representa la ciutat, i per tant el que hem de fer és prou digne d'un representant de la ciutat. Per nosaltres el més important és la dignitat de la figura, que llueixi... que els balls es fagin bé... la qualitat de la música... Això fa que la gent s'ho fagi seu» i també que puguem conjugar tradició i contemporaneïtat: «la diferència de si això és un fòssil (quan ningú sap perquè es fan les coses o es fan així, o no), o si realment està viu... que tingui un sentit real».
3. SENDERI DE GEGANTS: un itinerari per l'imaginari geganter de Barcelona
I amb el Senderi les claus de pensament: reflexionant i conversant en el mateix entorn que acull les figures festives – la Casa dels Entremesos, l'Esglèsia del Pi – i passejant pels carrers de Ciutat Vella en transmissió, a mode d'etnografia viva de carrer.
Quan encara pròpiament no hem començat, però ja estem connectats transmetent, Oriol Pascual interpel·la: «Però que és cultura popular ?» Manuel Delgado respon: «Important definir-la! És la nascuda de sota. És impossible fer una diferència clara entre cultura oficial, cultura de masses, cultura popular... tindrà tota mena de contrabandismes. Justament els Gegants del Pi és exemple de tot això. [...] Hem de pensar que no és que tinguem festes per expressar una identitat, sinó que moltes vegades pot ser al revés: tenim identitat perquè tenim festes que d'una forma o altra aporten la seva».
A continuació transcribim alguns moments de l’itinerari amb una intervenció mínima per mantenir l'estil de la paraula pensament dit i pronunciat, com a invitació per veure l'edició del vídeo que documenta la transmissió live online en tota la seva dimensió. Arrenquem el Senderi !
Punt de trobada: la Casa dels Entremesos (creant símbol)
Estem a la Casa dels Entremesos a la plaça de les Beates, a tocar de la Catedral de Barcelona i del Mercat de Santa Caterina. És un equipament municipal concebut com a centre cultural que acull i difon la cultura popular, on es poden veure els gegants i altres figures tot l'any, i on hi ha espais que utilitzen les entitats per assajar.
Manuel Delgado: Els gegants de barri, els gegants que apareixen a la dècada dels 80, estan molt sovint vinculats a les associacions de veïns i una mica constrastant amb el que seria els gegants institucionals, dels quals aquí tenim una mostra, els que s'exhibeixen a la Casa dels Entremesos, per això comencem aquí. [...] Ens interessa particularment un cert tipus de cultura popular, tradicional, catalana, que és la urbana; la cultura popular urbana que justament és diferent per exemple en el tema dels gegants. Evidentment que als anys 80 es produeix una revifalla del geganterisme arreu del país, arreu d'allò que diuen el territori. Però està claríssim que a Barcelona té d'una forma especialment intensa un paper molt important en el tema d'aquests gegants que apareixen als antípodes del que és el model hieràtic de gegants tradicionals. Per tant és una prova de com la cultura tradicional no té perquè tenir res de tradicional. Evidentment als vuitanta els gegants que es crean no són tradicionals, la qual cosa, encara que pugui semblar un joc de paraules, els fa tradicionals, perquè la cultura popular no fa altra cosa més que renovar-se.
Nico Alonso i Oriol Pascual van describint els diferents gegants que trobem a la sala: els de Santa Maria del Mar, els de Sant Pere de les Puel·les... fins arribar als Gegants de la Plaça Nova, del barri de la Catedral, datats del 1906. Aquests gegants es guarden a una vitrina i només surten dues vegades a l'any: per les Festes de Sant Roc que se celebren des del segle XVI i per Corpus. Assenyalen com els gegants formen part de la cultura eclesial del Corpus, sent els primers gegants de Barcelona no creats per una processó de Corpus els que fa la Societat Carnavalesca del Born al 1859-1860 per participar del Carnaval. Els caps originals, localitzats molt recentment, es conserven al Museu Etnològic i de Cultures del Món.
A partir del Concili Vaticà II (1962-1965) «es fa fora la parafernàlia eclesial» i els gegants es retiren, hi ha parròquies que els amaguen. És a partir de finals dels 70s i principis dels 80s que la major part els cedeixen perquè formin part de la cultura popular de barri. Per Oriol Pascual «estem parlant d'un cristianisme amb una sensibilitat social molt diferent que de fet serà fonamental en la lluita antifranquista» i enllaça amb la història dels Gegants de la Ciutat : «quan es disol la Societat del Born al 1881, s'els queda un dels socis que farà cessió a la Diputació de Barcelona i els portaran a la Casa de la Caritat per esbarjo dels nens orfes d'allà. Aquests mateixos gegants, quan hi ha tot l'esclat de reivindicació de l'espai públic en el moment de la transició democràtica, es recuperen. Hi ha tota una sèrie de col·lectius que el que fan és anar a buscar els gegants que estan agafant pols als armaris de determinades parròquies. Són els que constituiran els primers exemples de gegants que surten al carrer.» Amb una excepció: Els Gegants del Pi que, com veurem, gràcies a una campanya ciutadana i a la mateixa feligresia, es recuperen i surten al carrer a partir de 1960.
En relació als Gegants de Santa Maria del Mar, es comenta que els originals van desaparèixer quan la basílica crema al 1936. Al llarg dels anys trenta de la República, no van sortir pràcticament gegants a Barcelona i al 1936 va haver un nombre important a tot el país que van ser destruits com a símbol de la monarquia i la seva vinculació amb l'Esglèsia. De fet els del Pi, el nostre destí, es van salvar de poc. També hi va haver poblacions que als gegants s'els va treure les corones i van sortir sense corones.
Nico Alonso menciona el Concurs de Gegants, nans i monstres típics on es conviden tots els gegants de Catalunya, bèsties i capgrossos, com el gran referent de la primera trobada de gegants que es fa, i un dels grans actes de la Festa de la Mercè al 1902. És quan Francesc Cambó converteix La Mercè «en una mena de mirall de tot el que eran aleshores les manifestacions de cultura popular» (Oriol Pascual) amb el propòsit de promocionar Barcelona en termes turístics. Manuel Delgado apunta encara una altra raò: «Barcelona no tenia una consciència identitària que es pugués mostrar com unificada. Barcelona era un amuntegament de barris de sobrevinguts i especialment era una ciutat ingovernable. Al 1902 hi ha una de les grans vagues generals que defineixen Barcelona com la "gossa de foc"». Aquest aparell festiu o ingenieria festiva serveix aleshores per «generar un sentiment civil, comunitari, que respongués al contrari del que era una ciutat conflictiva, problemàtica, violenta, dura... inventar-se el Barcelonisme.»
Nico Alonso: Barcelona té aquest problema de tenir un nucli antic i una sèrie de barris que eren viles. Encara molts tenen més el sentiment de barri més que no de Barcelona. El tema dels gegants i de les festes al llarg dels anys se segueix fent servir per aquest sentiment de barri, de barcelonisme. Els gegants dels anys 80 es creen amb la idea d'unificar barris, fins i tot districtes que no havien existit mai, crear un símbol.
Manuel Delgado: Estem parlant d'un moment d'efervescència política que va ser el que va formar les associacions de veïns, i les grans lluites veïnals a Barcelona i el seu entorn. Els gegants de barri neixen d'aquí, i en certa mesura neixen donant l'esquena al model institucional. És el cas dels Gegants del Pi que justament són gegants que tenen un reconeixement institucional inequívoc, que són propietat de l'Esglèsia, però que en canvi són gegants populars, gegants de barri. Per això em sembla especialment interessant, com una mena de poti poti entre tres variables [la religiosa, la institucional, la popular].
Nico Alonso: Sí, són un exemple curiós: són uns gegants d'una parròquia, propietat de l'Esglèsia, segurament els més populars de la ciutat, i que l'ajuntament s'els fa seus i els posa als actes institucionals. Els Gegants del Pi es troben referenciats des del 1601 i amb el pas del temps es van fent noves versions. Cap al 1807 es van fer els que veurem a l'Esglèsia del Pi, i als anys vuitanta es fan les rèpliques que veiem aquí, per un tema de pes, de conservar la figura original...
Manuel Delgado: Per això aquesta activitat es diu Senderi de Gegants. I una mena ràpida de teoria: la ciutat és una mena de societat de llocs que fan vida social entre ells a partir de pràctiques caminatòries, tu vas d'un lloc a l'altre. En aquest cas la nostra pràctica peripatètica consisteix bàsicament en unir dos gegants que teòricament són el mateix... però no són el mateix. Hi hauria un altre tercer que no veurem, que és quan surt al carrer i que és quan jo crec abasta la seva autèntica dimensió. Vinga vamos!
De camí a l'Esglèsia del Pi (…i el veïnat?)
Sortim de la Casa dels Entremesos, a la Plaça de les Beates, sense aturar la transmissió i amb paraigües. Creuem la Via Layetana i atravessant la Plaça Nova de la Catedral Manuel Delgado salta: «escolta, fem una aturada d'un minut...». I així, seguts davant de la Catedral, el discerniment del senderi continua fluint amb un sentit del que és estrictament real – en el nostre existir, en el paisatge urbà i humà que ens envolta.
Oriol Pascual: El que deiem abans, no existeix la cultura popular sense veïns. I ara un problema que ens trobem a la nostra ciutat és el d'una població flotant enorme: els passavolants [...] Ara mateix totes aquestes lluites que es van succeir als anys vuitanta per a la recuperació de les figures i l'imatgeria festiva, ara probablement no podríem fer-ho, entre altres coses per les relacions veïnals: o no hi ha veïnat, o aquest està molt tocat. Veiem que una ciutat, dins de les condicions de la globalització, comporta unes condicions que determinen moltíssim com es construïrà la cultura popular en el futur. El que veig és que serà cada vegada més difícil, perquè el sentit comunitari s'està desmicolant, el sentit de pertinença també, perquè si no hi ha veïnat que vol dir relacions quotidianes pròximes... El que hem viscut als anys vuitanta de recuperació de les figures tradicionals, ara seria molt complicat d'aconseguir. [...] el problema és com està canviant la societat, com estem transitant cap a una societat post-industrial.
Reprenent el camí pel carrer de la Palla que connecta la Plaça de la Catedral amb la Plaça del Pi, i ressonant el tema de la pressió turística, del monocultiu del turisme:
Manuel Delgado: Però aquí viu algú ara?
Oriol Pascual: [...] tot això és un decorat buit. El barri quan arriba la nit és practicament buit.
Manuel Delgado: Hi ha gent que diu: a quina hora obren el Gòtic?
Ara sí plou de debó i enfilem cap a la Plaça del Pi.
Amb els autèntics Gegants del Pi i la Mulassa Vella de Barcelona
El Senderi arriba al seu destí: la Basílica del Pi on ens reb Jordi Sacasas, conservador de l'arxiu. El tema és ara la posada en estalvi dels Gegants quan l'esglèsia és atacada víctima dels motins iconoclastes del 1936, la història de la seva salvació i la història de la seva recuperació «en un context com el dels anys seixanta en què els gegants s'estan retirant, però que aquí apareixen».
Jordi Sacasas: Al 1936 els gegants estan guardats adalt al campanar, el lloc habitual. Els pisos del campanar eran magatzems per elements escenogràfics i els gegants es posaven allà com tot altre material que s'utilitzava per les festes, el Corpus i en moments concrets. Quan es va incendiar l'esglèsia al 1936, el campanar no es va tocar, tampoc van entrar a l'arxiu, per això es va conservar. No crema tota l'esglèsia com a Santa Maria del Mar, cremen llocs concrets i molt del material queda estès per terra. Què passa amb els Gegants? El que sabem ara és que després de l'incendi venen de la Biblioteca de Catalunya i fan un primer intent de recuperació de l'arxiu, però no acaben de poder treure els 300 metres de documentació linial que hi ha i tanquen l'esglèsia. Uns mesos més tard tornen a obrir, es recupera tot el material i és quan es duen els gegants que acaben al dipòsit del Monestir de Pedralbes, caps i braços, no els cavallets. De fet ja feia anys que no sortien. Al 1870 la Processó del Corpus del Pi es deixa de fer, per motius econòmics bàsicament, tot i que van ser convidats a una primera festa de la Mercè que s'inventa Rius i Taulet al 1871 [encara que finalment no hi van anar].
Aquí tenim l'escrit on Rius i Taulet demana els gegants per aquesta fira de la Mare de Deu de la Mercè, datat el 24 agost 1871. Gràcies a aquest tipus de documentació sabem que la Geganta és feta a l'any 1807 per la Festa de Beatificació de Sant Josep Oriol i que el Gegant és una mica més antic, ja que el mateix Ramon Amadeu que fa la geganta és el que repara el Gegant. [...] Als pobles sí que es feia encara la processó del Corpus. A Barcelona es fa adintre de l'esglèsia. El clericalisme i l'anticlericalisme del moment no dona joc als gegants. Però als pobles de St. Andreu, Sarrià, Gràcia... és diferent.
I la recuperació? Acabada la guerra l’any 1939, els Gegants queden desats de nou a la Basílica del Pi. Al 1951 el senyor Francesc Àlmez descobreix les restes dels Gegants i proposa recuperar-los. Per portar a terme la restauració, l’any 1959 es crea una comissió formada per associacions culturals, de veïns i de comerciants del barri que llançan una campanya ciutadana molt potent on s'impliquen els mitjans de comunicació de l'època i les mateixes institucions. Al novembre de 1959 es constitueix el Patronat dels Gegants del Pi, entitat que lidera la restauració de les figures i que després, vetllarà per elles. El 12 de juny de 1960, després d’un any de feina, els Gegants del Pi tornen a ser una realitat viva als carrers de la ciutat (Associació d'Amics dels Gegants del Pi).
I retornant al flux viu del Senderi ja en el seu darrer tram:
Manuel Delgado: A mi em venen al cap tantes coses en relació al que estem fent... no només com a reflex de determinats episodis històrics i aquesta mena de petjada social, cultural, històrica, sinó més enllà. Tot aquest món de les festes, en el fons té una dimensió de la qual no en som conscients. Per exemple, en un moment com l'actual que tant es parla de sostenibilitat, parlar bàsicament de que al barri implicava no només una qüestió de convivència, sino una idea de vida social de proximitat. I pràcticament, en bona mesura, jo no crec que estigui perdut del tot, però està clar que està en crisi. El que tu deies abans [adreçant-se a Oriol Pascual], hi ha formes de comunicació que fan que tot això hagi esclatat.
I entrem en altres elements de la processó del Corpus: el bestiari, els dimonis – amb la posterior invenció del Correfoc en una barreja dels dimonis del Corpus i els correbous – i altres simbologies religioses de la ciutat. Per Manuel Delgado «en aquest context parlar de la religió amb un sentit com l'actual no seria pertinent. És la secularització la forma de limitar la religió i el fet religiós com una qüestió segregada. Abans de la modernitat, abans del s.XIX, era impossible distingir allò religiós perquè era la vida social tota ella, entre cometes, religiosa: vinculada amb valors transcendents, sagrats. Després ja no. Entre altres coses hi ha l'aparició de sentiments d'identitat que al capdavall imiten els sentiments abans procurats per la religió, i entre ells el de barri. Perquè la segregació crea un fenomen que és el de la contigüitat entre barri i per exemple classe social. Abans, aquí mateix, estava tot barrejat». I el seu discerniment final: «Però de tot això, els qui són testimonis són els gegants. A lo tonto a lo tonto, com aquell qui no vol la cosa, la seva història és la història de la ciutat i la història de la societat».
4. ...i de LA CULTURA POPULAR COM A CAMP DE BATALLA
Al dia següent del Senderi de Gegants, ens retrobem a la Casa dels Entremesos amb el Grup de recerca Cultura Popular i Conflicte per al debat programat a la Setmana de l'Antropologia "La cultura popular com a camp de batalla". Manuel Delgado obre el debat:
«Quan estudiava antropologia un dels temes centrals era la cultura popular, no només com un signe d'identitat col·lectiva, sinó una cultura popular que estava directament determinada per un tipus de lectures essencialment marxistes, bàsicament d'hereus de Gramsci.
Era la cultura popular com a cultura de les classes subalternes, cultura, diem-ne, d'aquells que no tenen poder, diferent de la cultura de masses i de la cultura oficial. Aquí l'enigma és que, en un determinat moment, cap allà els anys noranta, si te he visto no me acuerdo, perquè aquest concepte bel·ligerant de cultura popular en un sentit d'una cultura diferent de les cultures hegemòniques i de les cultures de massa, automàticament va desaparèixer, i en el seu lloc va començar a parlar-se de «patrimoni immaterial». I té a veure amb aquesta característica essencial de la postmodernitat: que consisteix en dir qualsevol cosa menys classe social.
I aquí està justament el que ens permet ara de trobar-nos amb aquesta voluntat que tenim de veure que no tota la cultura popular és inventariable. És a dir que hi ha cultura popular i expressions de cultura popular que mai seran reconegudes per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat... per sort!»
Una pronúncia que ens serveix, sinó més, per expandir el nostre senderi.
Agraïm la col·laboració de Sandra Anitua, Anallely Castañeda i Sarai Martín, antropòlogues del Grup de Recerca Cultura Popular i Conflicte de l'ICA, sense elles no haguéssim arribat al Senderi de Gegants; així com el suport de Montse Martos a l'ICA, el MUEC, La Casa dels Entremesos i l'Arxiu de la Bàsilica del Pi. I un agraíment molt especial a Nico Alonso, Manuel Delgado, Oriol Pascual i Jordi Sacasas per la seva confiança i generosa complicitat durant la realització del «senderi live online» i amb pluja!
REFERÈNCIES
Grup de recerca de l'ICA Cultura Popular i Conflicte i recerca: Gegants i geganters a la recuperació festiva del carrer després de la dictadura franquista.
Manuel Delgado (coord.) i Grup de recerca Etnografia dels Espais Públics de l'Institut Català d'Antropologia: Carrer, Festa i Revolta: Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona (1951-2000). Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2003. [PDF]
Associació d’Amics del Gegants del Pi encarregada de la custòdia, manteniment, difusió, dinamització i transmissió del patrimoni que conformen les diferents figures festives de la Basílica de Santa Maria del Pi
La Casa dels Entremesos i Federació d'entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona Vella
Amadeu Carbó i Martorell: El llibre dels gegants de la ciutat: una aproximació a la tradició i a la història dels gegants de la ciutat de Barcelona. Ajuntament de Barcelona, 2011.
Nico Alonso i Dani Mosquera: Les festes de Sant Josep Oriol: 25 anys fent barri i fent cultura popular. Associació d'Amics dels Gegants del Pi, 2021.
Nico Alonso Crozet: Barcelona Gegantera. Ajuntament de Barcelona, pròxima publicació: febrer 2023.
Senderi de Gegants: Un itinerari per l'imaginari geganter de Barcelona. Edició del vídeo produït per Livemedia en el marc de Matrix Cultura 2050 a partir de la transmissió live online (44.44mn):
Transmissió original el 10 de novembre 2021 (1h.46mn):