Recuperar els tocs de campanes a Sant Romà de Joanetes
L’aparició de nous mitjans de comunicació ha relegat les campanes a un paper molt secundari en la transmissió de la informació.
Xavier Pallàs Mariani
DEUM LAUDO, PLEBEM VOCO, DEFUNCTOS PLORO, NIMBUM FUGO, FESTA DECORO
Lloo Déu, convoco el poble, ploro els difunts, allunyo els núvols, embelleixo les festes
Amb aquesta inscripció, la campana mitjana de l'església de Sant Romà de Joanetes (La Vall d’en Bas) ens explica els seus usos i funcions. En primer lloc, com a objecte sagrat que és, serveix per lloar a Déu i fer arribar, mitjançant el seu so, les pregàries a la divinitat. En segon lloc, regula el pas del temps, marcant els moments de treball i els d'oració. Amb la seva veu també anuncia els esdeveniments del poble i alerta dels perills. Fins i tot se li ha donat el poder exorcista d’allunyar les tempestes i foragitar el maligne. Antigament, el so de les campanes era omnipresent i constituïa un dels elements més importants del paisatge sonor dels nostres pobles. Cada esdeveniment tenia el seu toc propi que la gent identificava i entenia. Les campanes eren el mitjà de comunicació més important i el seu so, que era molt respectat per tots els membres de la societat, creava un sentiment de comunitat.
L’aparició de nous mitjans de comunicació ha relegat les campanes a un paper molt secundari en la transmissió de la informació. Paral·lelament, l’electrificació dels campanars ha simplificat i uniformitzat els tocs, perdent així la seva riquesa musical i etnològica. Aquest procés ha comportat la progressiva desaparició dels campaners i, amb ells, s’ha anat perdent el coneixement del llenguatge de les campanes i de les tècniques tradicionals de tocar. Un coneixement que els campaners aprenien dels seus predecessors de forma oral i per imitació. La preocupació per la deperdició d’aquest patrimoni va motivar que el passat 24 d’octubre de 2017 la Generalitat de Catalunya declarés els tocs de campana Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional. A nivell europeu també hi ha un moviment de conscienciació per protegir els tocs manuals i s’està treballant per aconseguir la declaració de Patrimoni Immaterial Cultural de l’UNESCO.
A la comarca de la Garrotxa ja no queda cap campaner que toqui manualment les campanes de forma periòdica i, irremediablement, el coneixement del llenguatge de les campanes i de les tècniques tradicionals de fer-les sonar gairebé s’ha perdut del tot. A Joanetes, però, hi ha un cas únic, gairebé excepcional a la Província de Girona, de conservació d’aquest coneixement. En Llorenç Llongarriu, tot i que va deixar de tocar les campanes cap a l’any 2000, encara recorda els tocs i la forma de fer-les sonar. Ell ho va aprendre del seu pare, que també era campaner. Explica que de petit només l’observava i que a poc a poc va començar a ajudar-lo fins que, amb el temps, es va convertir en el campaner del poble. Havia après a tritllar, a asseure les campanes, a vogar, i a tocar quatre campanes alhora, dues amb les mans i dues amb els peus; tècniques que utilitzava per interpretar el toc de festa, el de bateig, el de difunts, el de missa, etc. Sense ser-ne conscient havia heretat un coneixement transmès durant generacions i que, en molts campanars del nostre país, ja s’havia perdut.
Durant la Guerra Civil de 1936-1939, un gran nombre de campanes van ser foses per fer-ne material bèl·lic. Això va fer que en molts campanars el nombre de campanes passés de quatre a dues o, fins i tot, només una sola campana, com fou el cas de Sant Romà de Joanetes. Aquesta mutilació dels campanars, entesos en el seu tot com un instrument musical, va fer variar els tocs i les tècniques de fer sonar les campanes a la majoria de pobles. A Joanetes, però, l’any 1948 es van adquirir tres campanes noves, restituint així el número de 4 campanes. Com que no havia transcorregut molt de temps i la memòria era encara ben viva, es van recuperar els tocs tradicionals del campanar, tal i com s’havien interpretat durant segles. Això és el que fa més excepcional la figura d’en Llorenç Llongarriu, ja que ha conservat un coneixement que és part importantíssima del patrimoni immaterial de Catalunya.
Ara ja fa més de vint anys que en Llorenç Llongarriu ha deixat de tocar habitualment les campanes i hi ha el perill que es trenqui una cadena de transmissió de coneixement que s’ha mantingut durant segles. Ara aquesta responsabilitat recau a una nova generació de campaners, persones que mantinguin vives les campanes, recuperant els tocs manuals i les formes tradicionals de tocar. Alhora també vetllin per la conservació de les campanes com a objecte artístic, històric i musical. Evidentment, les funcions dels campanars s’han d’adaptar a la societat que vivim.
Ara ja no és tan important la transmissió de la informació sinó el fet que el so de les campanes pot ajudar a cohesionar una comunitat i contribuir a mantenir la nostra identitat cultural davant una societat canviant i cada vegada més globalitzada. Tal com diu la declaració dels tocs de campana com a Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional: Les campanes i els campanars són elements de referència del patrimoni cultural, festiu i sonor de Catalunya. La seva conservació i transmissió a les futures generacions també passa per la utilització i la recuperació dels tocs manuals. Que les campanes segueixin tocant és reafirmar una identitat i una tradició mil·lenària.
Declaració dels tocs de campanes com a Element Festiu d'Interés Nacional
https://www.levante-emv.com/en-valencia/2021/04/21/ministeri-cultura-sol-licita-unesco-48542879.html
Iniciativa per aconseguir la declaració dels Tocs de Campanes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de l'Unesco
https://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/7482/1640952.pdf
Article al Punt sobre la recuperació dels tocs de campanes a la Garrotxa
https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1716831-un-oloti-recrea-una-cadira-dels-antics-campaners.html
Xavier Pallàs Mariani (Olot, 1980)
Músic i campanòleg. Fill d’una família de músics, va estudiar cant, violí i piano a l’Escolania de Montserrat, Magisteri a la Universitat de Girona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Ha estat director de l’Escola Municipal de Música d’Olot, on actualment exerceix com a professor de violí, sac de gemecs i tarota. S’ha especialitzat en l’estudi patrimonial i musical de les campanes i dels campanars de Catalunya, a més d’investigar sobre l’ofici perdut dels campaners. És autor de la monografia Campanes i campanars de la Garrotxa (2019), el primer volum d’una col·lecció que abastarà totes les comarques gironines. Com a fruit d’una intensa recerca musicològica a l’Arxiu Musical de Sant Esteve d’Olot també ha publicat els següents llibres: Contradanses Olotines i altres balls de l’Arxiu de Sant Esteve; Contradanses, Minuets i Passapies per a Orquestra de Carles Baguer; Motets per a 1, 2 i 4 veus i instruments de Josep Carcoler.