L'aigua és el camí: La Séquia de Manresa i el seu ecosistema natural
L'aigua és el camí: La Séquia de Manresa i el seu ecosistema natural
L'ús ininterromput de l'aigua de la Séquia (s.XIV) han influït en la història social, econòmica i cultural de la comarca del Bages.
EL CAMÍ DE LA SÉQUIA DE MANRESA: UN RECORREGUT DES DE LA RESCLOSA DELS MANRESANS A BALSARENY. Amb: Laia Muns (directora del Parc de la Séquia, Fundació Aigües de Manresa), Gonçal Portabella (responsable de Camins de la Séquia, Parc de la Séquia), Krishna Sivillà (ambientòleg, coordinador pedagògic del Parc de la Séquia), Mireia Fèlix (enginyera, directora de l'obra de restauració de la resclosa dels Manresans) i Maria Escobedo (Livemedia).
LA SÉQUIA DE MANRESA: UN CANAL MEDIEVAL A LA CATALUNYA CENTRAL
Gonçal Portabella
La Séquia és l'obra hidràulica medieval més important de Catalunya. És un canal de 26 km que porta l'aigua del riu Llobregat fins al regadiu de la ciutat de Manresa. Representa set segles de la història del Bages i l'ús ininterromput de l'aigua de la Séquia ha influït en la història social, econòmica i cultural de la comarca del Bages.
La construcció de la Séquia es relaciona amb un greu episodi de sequera i fam que tingué lloc al segle XIV i que va motivar el Consell de la ciutat de Manresa a emprendre la construcció d'un canal que assegurés per sempre l'arribada d'aigua a la ciutat. El 1339, un any després d'aconseguir l'autorització del rei Pere III, començaran les obres del canal, dirigides pel mestre d'obres Guillem Catà.
La séquia capta les aigües del riu Llobregat a sota del turó del castell de Balsareny i aviat va topar amb l'oposició del Bisbe de Vic que aturà les obres per un període de cinc anys. Gràcies al nomenament d'un nou Bisbe, es va poder signar una concòrdia que desencallà el conflicte entre la ciutat i el bisbat.
En canvi, la llegenda explica que aquesta resolució es produí gràcies a la intervenció divina quan un 21 de febrer tingué lloc la Misteriosa Llum. Un raig baixà de Montserrat i entrà per la rosassa de l'església del Carme. Aquesta llum un cop arribà a l'absis es va dividir en tres i va tornar a sortir. Aquest fet forma part de l'imaginari col·lectiu de la ciutat de Manresa i la seva celebració s'ha convertit en la festa major d'hivern. Alhora, és la raó de la celebració de la Transéquia, la caminada popular que celebra aquest fet.
La resolució del conflicte va permetre la continuació de l'obra, i l'any 1383 la Séquia arriba a les portes de la ciutat i distribueix aigua dins de la ciutat mitjançant una xarxa de recs secundaris. A més a més de permetre que els ciutadans disposessin d'aigua per beure, va transformar unes 1800 ha en regadiu.
L’obra que ens ha arribat fins avui és un canal de 26,5 km de longitud amb només 10,6 metres de desnivell que permet que l’aigua flueixi sense erosionar el vas del canal. Per poder superar tots els torrents que es troba en el seu camí, disposa de 34 aqüeductes i 71 pontarrons que permeten el pas d’un costat a l’altre del canal.
A partir del segle XVIII, l'aigua de la Séquia s'utilitzarà com a força motriu per als incipients establiments indústrials, tant al costat dels recs de dins la ciutat, com l’aigua no utilitzada per regar —les escorriales que s’aboquen als torrents de Sant Ignasi i dels Predicadors.
És així que expliquem com aquesta obra medieval va modificar el paisatge del terme, va afavorir la transformació industrial de Manresa i va establir els fonaments de la ciutat actual.
El territori
En els 26,5 km de recorregut, el paisatge que recorre la Séquia és molt variat. La primera part, a partir de la resclosa dels Manresans a Balsareny discorre paral·lela al riu Llobregat i és on trobem les hortes de Balsareny, la fàbrica del molí i posteriorment les explotacions mineres de Vilafruns, Sallent i la Botjosa.
A partir de Sallent és on comença el segon tram, quan el canal es va allunyant del riu i entra en un paisatge format per un mosaic agrícola i forestal, que té la màxima expressió a l'indret del Bosc de la Sala. No serà fins que creua els polígons de Claret on la Séquia entra en el tercer tram, en les ondulacions centrals del Bages on dominen els conreus i les àmplies panoràmiques, davant nostre pels massissos de Montserrat i Sant Llorenç de Munt.
L'arribada al terme de Manresa és per l'anomenat Parc de l'Agulla, indret on l'aigua de la Séquia es divideix, en primer lloc, pels dos ramals que porten l'aigua al regadiu i finalment, en una entrada al gran llac artificial, reservori d'aigua per a la ciutat. Aquests dos grans ramals són els que s'utilitzen per regar la zona del Poal al nord i la de Viladordis a l'est i que configuren una franja de terreny agrícola que envolta la ciutat en forma de mitja lluna.
L'entramat de recs dins la ciutat van quedar amagats quan aquesta va créixer. Avui només podem seguir el seu rastre amb els registres històrics, per la forma d'alguns carrers o per les restes de les indústries que van aprofitar els salts d'aigua al segle XIX.
El caràcter funcional del canal principal i dels ramals i el substrat impermeable, compost principalment per materials argilosos, ha evitat que el vas del canal s'hagi alterat i tot i els sis-cents cinquanta anys d'ús ininterromput conserva un aspecte naturalitzat que s'integra en el paisatge de manera harmònica.
A partir de l'arranjament del camí de servei del canal, aquest s'ha convertit en un espai de lleure i ha esdevingut un recurs turístic i cultural de primer ordre.
EL CAMÍ DE LA SÉQUIA DE MANRESA: LA TASCA DE MANTENIMENT DELS SEQUIAIRES I LA TRANSÉQUIA. Amb: Ignasi Flotats (cap de la Brigada de Sequiaires), Gonçal Portabella, Krishna Sivillà i Maria Escobedo.
EL PATRIMONI NATURAL: LA SÈQUIA COM A ECOSISTEMA
Krishna Sivillà
La Séquia de Manresa, un canal medieval que ha regat aquesta terra durant segles, no només és una obra hidràulica extraordinària, sinó també una joia de la natura que ens revela escenaris únics al llarg del seu recorregut.
A la resclosa dels Manresans emergeixen davant nostre les curioses senyores amb barret, una obra de la natura coneguda també com a "dames coiffées" o pilars coronats. Aquests pilars, formats per sediments generats a partir de l’erosió i caigudes de blocs del vessant, s’eleven com a majestuosos sentinelles que l'aigua ha modelat amb cura al llarg del temps. Més que una simple curiositat geològica, aquestes formacions són testimonis del poder transformador de l'aigua i la seva influència en la creació de bellesa natural.
A l’entorn de la resclosa dels Manresans s’hi troba l’únic retall de bosc de ribera del Bages que es pot considerar una verneda. Les vernedes són un hàbitat declarat d'interès per la Unió Europea i és una troballa excepcional en aquesta regió. La verneda de la resclosa dels Manresans és un exemple viu de la diversitat d'hàbitats que es poden trobar al llarg de la Séquia de Manresa, enriquint encara més el seu patrimoni natural.
A mesura que ens allunyem de la resclosa dels Manresans i avancem cap a Balsareny paral·lels al riu Llobregat, ens endinsem en un món de riquesa natural. El bosc de ribera que envolta la Séquia en aquest indret és un lloc on la vida es desplega en tota la seva glòria. Verns, salzes blancs, pollancres i freixes de fulla petita formen una densa capçada d'arbres que crea un ambient fresc, ombrívol i humit, especialment a la primavera i a l'estiu. A la tardor, les fulles cauen i creen una mosaic de colors que encara embelleix més aquesta zona.
Els boscos de ribera són particularment importants en el context del clima mediterrani, on l'aigua sovint és un recurs limitat. Aquesta escassetat d'aigua fa que els cursos d'aigua i les àrees properes siguin hàbitats crítics per a la biodiversitat i la conservació de la vegetació en aquestes regions. La presència d'aigua en abundància en els boscos de ribera crea un microclima que contrasta amb la sequedat mediterrània, i això converteix aquests boscos en oasis de productivitat ecològica. Les característiques de la vegetació densa i frondosa de les zones de ribera, juntament amb la llum abundant a les latituds mediterrànies, fan que aquests boscos s'assemblin en aspecte a les selves tropicals.
Aquests boscos de ribera són punts calents de biodiversitat i alberguen una gran varietat d'espècies de plantes i animals adaptats a aquesta combinació única de recursos hídrics i llum solar, tot oferint beneficis importants per a la conservació, la mitigació del canvi climàtic i la protecció de la terra en regions de clima mediterrani. A més de servir com a lloc de cria per a moltes espècies d'ocells i animals, les zones de bosc de ribera funcionen com a corredors ecològics, especialment vitals en regions com Catalunya, on el desenvolupament urbà i les infraestructures fragmenten el territori. Aquestes franges de vegetació densa ressegueixen els rius i les rieres, actuant com a passadissos de vida salvatge, connectant diversos hàbitats i promocionant la biodiversitat, ja que afavoreixen el desplaçament i propagació d’animals i plantes, esdevenint crucials per a la supervivència i la diversitat genètica de moltes espècies.
A tocar d'aquest bosc de ribera, en una vessant, hi trobem el bosc dels aurons, un lloc excepcional travessat per la Séquia, que en aquest tram circula sota terra. Aquí, aurons blancs i negres, blades, avellaners i altres espècies conviuen en un paisatge frescal i humit, gràcies a les condicions d'ombra i aigua de la zona. A la tardor, els aurons i les blades es vesteixen de colors daurats i vermells, i formen una catifa espectacular sota els nostres peus. Aquest bosc no només és un tresor botànic, sinó que també ofereix refugi i aliment per a la fauna local.
Finalment, arribem al boscos de la Sala i del Mas de les Coves, un paratge únic que corona el nostre recorregut i destaca perquè aquí la Séquia travessa una àrea boscosa situada en l’extensa plana agrícola del Bages. Aquests boscos frondosos, formats per roures, pins i alzines, són illes de biodiversitat que ens captiven amb la seva bellesa natural. Són indrets on la vegetació es desenvolupa lliurement, oferint una sensació d'aïllament i tranquil·litat. Aquestes porcions de bosc enmig del Pla de Bages són un veritable tresor que enriqueixen el paisatge de la Séquia i ens conviden a connectar amb la bellesa i la serenor de la naturalesa.
En aquest boscos creuats per la Séquia, s’hi poden trobar algunes espècies de la fauna locals que són dignes de menció. El gaig, un ocell amb un plomatge predominantment de color bru i ales que destaquen pel seu vibrant blau elèctric, és fàcil de veure o sentir en aquest bosc. Li agrada menjar aglans d’alzina i de roure, i es caracteritza per ser un vigilant del bosc. Amb el seu crit d’alerta, informa els altres ocells del bosc quan hi ha un perill i, de cop, es queden els ocells del bosc callats. A més, el gaig juga un paper important en la reforestació i l'expansió del bosc. Quan recull aglans, els guarda al pap i els enterra per menjar-se’ls després, però sovint s’oblida d'on els ha enterrat, i d'aquesta manera, sense saber-ho, ajuda a fer créixer nous arbres (ja sigui roures o alzines). Aquest comportament també el realitzen altres ocells d’aquests boscos: les garses, un ocell de la família dels corbs –com el gaig–, i els tudons, un tipus de colom de bosc, de color gris amb una franja blanca a cada ala. Aquesta dispersió d’aglans no només beneficia els arbres, sinó que també contribuirà a les futures generacions de gaigs, tudons i garses que tindran més roures i alzines on collir aliment.
Una altra espècie que es pot trobar als boscos de la Sala i del Mas de les Coves és el cabirol —un parent dels cérvols, tot i que de mida més petita— que s’ha tornat abundant en aquesta àrea en els últims anys. El seu nom pot suggerir una relació amb les cabres, però en realitat, pertany a la família dels cèrvids, com els cérvols i les daines, també presents en altres àrees de Catalunya. El cabirol té una història fascinant a Catalunya. Antigament els cabirols, igual que les daines i cérvols, habitaven grans àrees de Catalunya, però degut a l’extermini de la caça, van quedar relegats a només algunes zones dels Pirineus. A partir de diverses reintroduccions de cabirol realitzades per la Generalitat de Catalunya des dels anys 90, la seva població ha crescut i ara es troba en zones boscoses de tot el país. Als voltants dels boscos que rodegen la Séquia, es pot veure i fins i tot fotografiar aquests esquius animals, i sovint es poden trobar les seves petjades i excrements, que són senyals de la seva presència.
A més de les espècies mencionades, l’entorn de la Séquia també és un hàbitat per a la formiga lleó, un insecte alat que, tot i el seu nom, no és una formiga sinó un parent de les crisopes. La seva característica més distintiva és la gran mandíbula de les seves larves, que recorda les urpes d'un lleó. Aquestes mandíbules les utilitzen per capturar altres insectes, com aranyes o formigues, i menjar-los. Les larves de formiga lleó construeixen petits caus o fosses al terra, que serveixen com a trampes camuflades. En aquests caus, que es poden veure als marges propers a la Séquia, les formigues lleó esperen pacientment les seves preses i lluiten amb determinació quan se'ls aproximen per capturar-les. La presència de la formiga lleó en aquests boscos contribueix a l'ecosistema local, ja que ajuda a controlar les poblacions d'insectes i manté l'equilibri de la vida silvestre en aquesta àrea.
Així, recorrent a peu la Séquia de Manresa ens transportem en un viatge a través del temps i la natura, descobrint la seva història i el seu patrimoni natural. Cada parada en aquest recorregut des de la resclosa dels Manresans fins al Bosc de la Sala, ens convida a explorar un món ric en biodiversitat i meravelles naturals, un testimoni de la bellesa i la importància de la natura a la Catalunya Central.
REFERÈNCIES
Fundació Parc de la Séquia https://www.parcdelasequia.cat/
Aigua i memòria de la Séquia. Un recorregut pels usos de la Séquia i el seu entorn la llarg del territori. L’Arada i Fundació Aigües de Manresa – Junta de la Séquia, 2019.
La Séquia de Manresa, 10 camins a l’entorn d’un canal medieval. Pol Huguet i Josep Alert, Cossetània Editorial, 2014.
Al voltant de la construcció de la Séquia de Manresa, Josep Alabern i Lluís Viró Pujolà, Farell Editors, 2002.
La resclosa de la Séquia de Manresa. Joan Albert i Adell, Josep Alabern i Valentí, Mireia Fargas i Carbonés, Josep Illa i Antich, Josep Pinós i Alseda, Eduard Sánchez i Campoy. Farell Editors, 2022.
El medi natural del Bages i el Moianès. https://elmedinaturaldelbages.cat/
Història i Patrimoni de Manresa, Ajuntament de Manresa https://www.manresa.cat/web/menu/4197-historia-i-patrimoni
Xarxa per a la Conservació de la Natura: https://xcn.cat/
SOBRE ELS AUTORS
Gonçal Portabella
Soc Tècnic de Màrqueting i Guia oficial de Turisme. Com a Responsable de Producte Turístic del Parc de la Séquia, em dedico entre altres tasques a la creació d’itineraris de senderisme i culturals amb l’objectiu de promoure el coneixement i interpretar el ric patrimoni de Manresa, tant el relacionat amb la Séquia, el canal medieval, com el relacionat amb el procés d’industrialització tèxtil de la ciutat.
Krishna Sivillà
Soc ambientòleg. Com a Coordinador Pedagògic del Parc de la Séquia i responsable dels equipaments d'InfoSéquia i del Centre de l'Aigua de Can Font, em dedico entre altres tasques a la planificació i organització de visites i activitats per a escoles, famílies i públic en general, ressaltant els valors històrics, patrimonials i mediambientals, així com la importància de l'aigua en relació amb la Séquia i el seu entorn.