La recuperació del paisatge rural a Tivenys: vivències i arquitectura tradicional
Del caminar per la Serra de Cardó-Boix al descobriment de 800 construccions tradicionals amb històries de cocons, amagatalls i graneres...
Vídeo: VIVÈNCIES DEL PAISATGE RURAL A TIVENYS: DE COCONS, AMAGATALLS I GRANERES. Un recorregut per la partida Coll de Garrofer de Tivenys al Baix Ebre i la finca de Busans, per mostrar la recuperació de l'arquitectura tradicional del paisatge que es relaciona amb l'emmagatzematge de l'aigua i el treball de la terra. Compartim memòries i vivències de l'entorn amb històries de cocons, amagatalls i graneres, cançons i dances.
Coordinat amb el Centre d'Estudis Territori Inhòspit i Ajuntament de Tivenys.
Amb: Sisco Besalduch Piñol i Javier Mauri Marqués (Centre d'Estudis Territori Inhòspit); els veïns i veïnes de Tivenys: Juan José Curtó (pagès), Rosita Piñol (pagesa), Gerardo Martí (maquetes i miniatures); Antoni López (arquitecte, COAC), Francesc Ventura (antropòleg); els músics, cantants i balladors: Gemma Curtó (dansadora, castanyoles, pandereta), Miquel-Àngel Flores (ballador, castanyoles, cantant), Eladi Galbe (guitarra i cantant), Sergi Masip (guitarró i cantant, Espai So - Ebrefolk).
Sisco Besalduch Piñol i Javier Mauri Marqués, Centre d’Estudis Territori Inhòspit
L’abandonament de les finques en les últimes dècades va deixant en l’oblit el modus vivendi dels pagesos i ramaders que poblaven el terme de Tivenys al Baix Ebre. I amb les seves formes de vida i les seves històries, també els seus testimonis queden coberts per la natura inclement. En unes dècades gairebé s'han perdut totes aquelles feines que es portaven a terme el dia a dia, com la construcció de pedra seca, tècniques i tasques agrícoles ancestrals o el manteniment dels camins de ferradura per desplaçar-se entre les finques.
Des del Centre d’Estudis Territori Inhòspit de Tivenys s'han enregistrat, geolocalitzat i fotografiat més de 800 construccions tradicionals, entre les quals destaquen els cocons. Els cocons ("anjubs" a la Ribera d'Ebre) són cavitats picades a la roca i cobertes amb pedra en sec. Els cocons són dissenyats bàsicament per acollir la màxima quantitat d’aigua de pluja, emmagatzemar-la i conservar-la de les inclemències del temps.
Cal assenyalar que a Tivenys aquesta carència d’aigua és deguda a la ubicació de la població al marge esquerre del riu Ebre, part solana a un terme on les pluges han estat sempre el seu cavall de batalla. També és un terme amb molt poca quantitat de fonts naturals, fet que va portar als mateixos pobladors a construir aquests magatzems d’aigua de boca (també per al ramat) i de reg. Totes aquestes construccions i la seva funcionalitat estan documentades de forma audiovisual i en un banc de memòria oral de la gent gran que ens ha permès conèixer de primera mà els seus antics usos. Una pagesa de 105 anys va expressar la seva sàvia riquesa d’una vida a la muntanya. També hem entrevistat i enregistrat parelles de pagesos i pastors, mestresses de casa i caçadors amb una mitjana d'edat de 90 anys. Així podem entendre el perquè de tota aquesta riquesa que conforma un paisatge rural en una població de menys de mil habitants. Una població que ha anat minvant i ha passat de 1938 habitants l’any 1910, a 923 habitants al 2022. Hem de parlar amb aquestes xifres d'una pèrdua de coneixements arrelats a una economia de subsistència quan "la terra t'ho donava tot"?
Ens situem dins d’un paratge emblemàtic a la partida de Coll de Garrofer dins del terme de Tivenys, ubicat a la falda de la Serra de Cardó-Boix. La finca de Pilarin de Busan dona un clar exemple de família benestant. Hem triat aquesta finca per la diversitat de construccions i històries que hem pogut recuperar. També cal dir que és una de les poques finques on encara es treballa i es recullen els fruits. A la finca de Busan trobem un gran corral i tres cocons: un per suplir aigua de boca i tasques de la llar, i altres per donar de beure al ramat de cabra blanca (els ramats d’ovelles es trobaven a la vora del riu on les pastures són més fresques i tendres). També trobem dos molins per moldre olives i un forn per coure el pa. Els fornets de coure el pa són construccions poc comuns que només tenien les finques de més extensió i que compartien amb les finques veïnes a canvi de pagaments materials o d’un altre pa.
Per últim, gràcies a la recerca de memòria oral realitzada, identifiquem un amagatall on Agustí de Minguillo, familiar de la finca de Busan, va estar amagat durant l'últim període de la guerra civil. L'amagatall es troba en un corralet on hi havia tocinos, aprop del mas: a la paret de pedra del marge s’hi pot veure una petita entrada que dona pas a una cavitat d’uns dos metres quadrats. L'amagatall es va construir al costat del corralet donant continuïtat al marge de pedra seca amb la intenció que la forta olor de la femada dels porcs evités que la Benemèrita s'apropés. I la resta de la història: amagat dels ulls de la Guàrdia Civil que rondava pels paratges, a vegades avisats per algun veí maliciós durant les hores de sol, Agustinet fabricava graneres amb les paumes de la finca. Aquestes graneres es venien al poble i les poblacions veïnes com ara el Perelló, Camarles i l’Ampolla. Així, amagat a dins de la paret de pedra seca, el jove Agustí de Minguillo no va anar a la guerra. De pas aportava un petit suport econòmic a la família... i potser no va perdre el senderi, enfocat en la tasca de fabricar les graneres.
Continuant la reflexió en el mateix entorn, entenem que una de les màximes problemàtiques per al cultiu ha estat capgirada per donar forma a diverses construccions vernacles amb la utilització bàsicament de pedra, fusta i terra. Com explica l’antropòleg Francesc Ventura: "La pedra era un obstacle a l'hora de deixar les terres de cultiu preparades per plantar o sembrar. Els pagesos aprofitaven la pedra extreta del bancal per construir el marge que sostenia els arbres plantats com ara les oliveres, garrofers, i ametllers, i delimitar la sembra de cereals."
Una necessitat de subsistència juntament amb una tècnica molt acurada va generar la construcció de marges, cocons, xavalls, escales, forns, pedres de molí, casetes de pagès, amagatalls i una extensa varietat d’arquitectures adaptades a les necessitats de cada territori i família.
L’arquitecte Antoni López (COAC Ebre) destaca no només l’habilitat de construcció de cada una d’elles, sinó l’enginy del pagès per col·locar les coses on toquen i ubicacar exactament la construcció. L'arquitecte també vaticina la recuperació de la construcció de pedra en sec com una pràctica sostenible.
Reprenent la descripció del cocó que veiem al principi del recorregut per la Finca de Musan, una altra part que acompanyaven al cocó, tot i que no sempre, és l'abeurador pels animals. Alguns d’aquests abeuradors fan més de 12 metres de llargària. Molt aprop del cocó també trobem sovint una llosa de rentar la roba, tasca que normalment feien les dones de la casa. També la tasca de povar l’aigua, és a dir extreure l’aigua del cocó (de poar o pouar: treure aigua d'un pou) pertocava a les dones. Abans de povar, les mans havien d’estar netes i amb el poval (poal: galleda o càntir) picaven l’aigua per oxigenar-la. En alguns cocons tenien un peixet per comprovar que l’aigua no s’hagués podrid i estigués dolenta. Sabem que les lliseres de roca que feien de codina, les agranaven i netejaven perquè l’aigua de pluja entrés al cocó tan neta com fos possible. Algunes codines estaven envoltades de marges per no deixar accedir als animals, evitant així que poguessin defecar i contaminar l’aigua.
Rosita Piñol ens explica evidències de la seva memòria viscuda donant sentit als elements arquitectònics que trobem a les finques de Tivenys. Ella explica que la seva mare era una de les poques dones que anava a caçar al filat. Aquesta era una tècnica de caça ancestral on el caçador s’amagava dins d’una construcció de pedra seca deixant una xarxa que envoltava una piqueta d’aigua on els moixons anaven a beure. El caçador havia de tenir la destresa d’estirar fort la corda que tancava la xarxa atrapant els animals. Els animals se'ls acabava de donar mort a mans del caçador, bé ofegant-los o decapitant-los.
Juan José Curtó, un altre veí de Tivenys, explica com de menut es va criar a la muntanya amb tota mena d’animals a més de conills, gallines i tocinos que suplien les necessitats més elementals. Tots dos també ens fan cinc cèntims de com funcionava un molí d’oli i la seva premsa per fer el raig de l’oli. Ho podem visualitzar amb les maquetes realitzades i exposades pel pagès i col·laborador del Centre d’Estudis Territori Inhòspit Gerardo Martí que utilitza la mateixa pedra i la tècnica que s’utilitzaria amb mesures reals, aproximant-nos a la realitat, fins i tot al procés de moldre el gra dels cereals amb el molí.
Antoni López, conversant amb Javier Mauri Marqués, ressalta els diferents tipus de marges: marges de dues cares, marges de retenció de terra i marges escalonats. En funció de la necessitat els pagesos utilitzaven una o altra construcció. Normalment els marges de doble cara eren utilitzats per acumulació de pedra i trobem que alguns d’ells tenien la funcionalitat de construcció de camins de ferradura per desplaçar-se dins la finca o a finques veïnes. Els escalonats només es construïen en cas de necessitar molta capacitat de retenció de terra.
Un altre toc que acompanyava el dia a dia de les famílies de pagesos i masovers era la música i el ball. Es cantava i es ballava per a tot: en la sembra, en la collita, en qualsevol feina del camp i en totes les celebracions. Jotes, fandangos i boleros eren alguns dels gèneres que tocaven, cantaven i ballaven acompanyats de guitarres, guitarrons, panderos, castanyetes i altres instruments tradicionals que improvisaven amb els estris que tenien a mà. Així ens ho mostren la Rondalla dels Ports, una agrupació de sonadors, cantadors i balladors que reivindiquen i posen en pràctica els gèneres musicals i ballables més tradicionals de les nostres terres. També els recreen amb la vestimenta: saragüells, espardenyes, faixes, mocadors, barretina, jupetins, faldetes i altres peces pròpies de l’època.
Totes aquestes experiències i vivències les relacionem amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) que adopta l’Agenda 2030 de la ONU:
ODS 4: Educació de qualitat. La pedra seca va estar declarada l’any 2018 per la UNESCO “patrimoni cultural immaterial de la humanitat”. Dins de la Declaració ressalta el donar a conèixer aquest patrimoni no només als col·lectius interessats – arquitectes, caminants i amants de la pedra seca – sinó fer-ho a les generacions més joves perquè aquestes siguin conscients d’on venim i no oblidar on anem.
ODS12: Producció i consum responsable. L’optimització dels recursos d’una producció tradicional i de secà no té res a veure amb els models de producció agrícola actuals, poc sostenibles en termes de regadiu, productes fitosanitaris i abús de nitrats. Adoptar una nova cultura de l’aigua dins els ecosistemes de producció és urgent i les funcionalitats de les construccions de pedra seca (marges, cocons, abeuradors...) ens ensenyen molt. La utilització d’eines manuals, fins i tot la tracció animal com feien els avantpassats i deixar la maquinària pesada per l’agricultura més intensiva, pot ser una opció. Volem destacar l’autosuficiència de les famílies pageses que obtenien tot allò necessari de la terra i que ens ha de servir de lliçó de vida.
ODS 15: Vida d’ecosistemes terrestres. La vida a la finca va lligada amb una convivència amb altres pobladors: ratetes de camp, serps, conills, perdius, llargandaixos, etc. Les construccions de pedra en sec són un lloc òptim per al seu hàbitat. Assenyalar que adins dels cocons sempre es posaven sortides de salvament com ara colls d’olivera o rampes perquè els animalons no s'ofeguessin (provocant una possible contaminació de l'aigua).
REFERÈNCIES
APSAT-Associació per la Pedra Seca i l'Arquitectura Tradiciona
Centre d’Estudis Territori Inhòspit: https://www.facebook.com/profile.php?id=100009555830838 https://www.instagram.com/territorinhospit/?hl=es
Reserva de la Biosfera de les Terres de l'Ebre Les Reserves de la Biosfera són territoris que tenen l’objectiu d’harmonitzar la conservació de la diversitat biològica i cultural i el desenvolupament econòmic i social a través de la relació de les persones amb la natura.
Espai de So - Ebre Folk és una associació de recerca i difusió etnogràfica, amb seu a Tortosa, de la qual formen part diferents professors, músics i investigadors de Catalunya i del País Valencià relacionats amb la música i el ball tradicionals, d’on sorgeix Rondalla dels Ports.
L'Espai Natural Protegit de les Serres de Cardó-el Boix: https://www.catalunya.com/espai-natural-protegit-de-les-serres-de-cardo-el-boix-17-17001-572800?language=ca
CURRICULUM
Javier Mauri Marqués i Sisco Besalduch Piñol pervenen de família de pagesos i han viscut aquestes experiències relacionades amb el paisatge rural i la pedra seca de molt menuts. Tenen coneixement de la caça amb filat, plegar olives i gaudir de les vivències amb els seus progenitors dins de l’àmbit agrari.
Tots dos són coneixedors del terme de Tivenys, finques i partides. L'’esport, l’excursionisme i la BTT els ha facilitat la recerca del territori. Però aquest coneixement s’expandeix el dia que comencen a caminar i a passejar per les muntanyes, veient la muntanya amb uns altres ulls. El caminar focalitza la seva atenció. El temps i la tranquil·litat del passejar esdevenen un factor per poder descobrir les construccions arquitectòniques que els envolten.
Persones inquietes i dinàmiques, són membres fundadors i actius del Centre d’Estudis Territori Inhòspit dedicat a la difusió del patrimoni arquitectònic rural. En aquests moments treballen en una guia de 15 rutes-exposició per divulgar els coneixements adquirits i enriquir el patrimoni cultural de la població de Tivenys.
