Els forns d’oli de ginebre a Riba-roja d’Ebre: Oli de ginebre, un remei mític.
El ginebre, del llatí Juniperus, és una de les plantes medicinals que ha tingut un ús etnobotànic més ampli i tradicional des de l’antiguitat.
Maria Dolors González Cabré
Es considera planta medicinal qualsevol planta que contingui, en qualsevol dels seus òrgans (arrel, tronc o tija, fulles, flors, fruits), alguna substància amb activitat farmacològica que es pugui utilitzar amb fins terapèutics.
El ginebre, del llatí Juniperus, és una de les plantes medicinals que ha tingut un ús etnobotànic més ampli i tradicional des de l’antiguitat. És un arbust que pertany a la família de les Cupressàcies i existeixen més de 60 espècies, però únicament dues son aptes per a consum humà: Juniperus oxycedrus L. ('càdec' o 'oxicedre' en català, 'cada' o 'enebro de la miera' en castellà) i Juniperus communis L. ('ginebre comú' en català, 'enebro' en castellà).
En general, són plantes que formen part dels boscos meed, poc profunds. El càdec és més habitual en el contorn de la regió mediterrània, des de Portugal a Iran, illes Balears i nord d’Àfrica. Mentre que el ginebre comú té una àmplia distribució en zones de clima continental i el podem trobar a Amèrica del Nord, Europa i Àsia.
Són plantes perennifòlies (mantenen la fulla tot l’any), unisexuals dioiques (sexes separats, planta femella i planta mascle). Són arbustos que no acostumen a superar els 2 metres d’alçada encara que poden tenir aspecte arbori i arribar als 10 metres.
Les fulles són verticil·lades per tres, aciculars i rígides (recorden les aspes d’un molí de vent). Serveixen per diferenciar les dues espècies perquè en l’anvers, part superior de la fulla, hi ha dues ratlles blanques longitudinals separades per un nervi central de color verd en el cas de Juniperus oxycedrus L., i una sola ratlla blanca, més ample, en el Juniperus communis L.
Les baies o gàlbuls són de la mida aproximada d’un pèsol; de color verd, inicialment, que durant el procés de maduració va derivant fins a marró-vermellós o blau fosc, en funció de l’espècie. Contenen les llavors, a través de les quals es reprodueix la planta. El ginebre floreix a la primavera i les baies no maduren fins a la tardor del tercer any, que és quan es recol·lecta.
Usos tradicionals i populars del ginebre
Les fulles s’utilitzaven com a purgant. Macerades en oli d’oliva durant tres mesos, l’oli resultant es feia servir per a desinfectar ferides. També es cremaven fulles sobre les brases com a desinfectants domèstics.
Quan un pastor havia de tancar per primera vegada, o després d’una malaltia infecciosa, el ramat en una estança, recorria tots els racons amb una branca verda encesa, com una torxa, per purificar l’espai. La mateixa finalitat tenia la crema de fulles o branques en les esglésies, principalment a l’Edat Mitjana.
Dels gàlbuls s’elaboraven per destil·lació olis essencials que eren utilitzats pel tractament de berrugues, com a vermífug i com a repel·lent (principalment d’insectes).
La planta és utilitzada en jardineria per ser molt resistent a les gelades i als climes extrems.
Els troncs i les arrels proporcionen:
Una fusta molt preuada pel seu colorit, duresa i resistència a la putrefacció. S’utilitza en fusteria d’exteriors (pals i tanques), bigues en construccions rurals, fabricació de mobles i de petites peces d'ebenisteria (pipes per fumar, mànecs de ganivets i eines d’ús agrícola, llapis), inclús urnes funeràries, entre d’altres.
De la seva crema s’obté carbó de molt bona brasa i durada.
Oli de ginebre obtingut per combustió en sec.
Oli de ginebre
L’oli és dels productes més reputats i valorats del ginebre. El seu ús amb fins terapèutics es remunta a la antiguitat i ha estat considerat un remei mític. Documentat a tota Catalunya, altres zones de la Península Ibèrica, i al sud i est de França, per curar les malalties i afeccions més diverses, principalment del bestiar oví, però també del boví, equí i d’altres animals domèstics.
Hi ha dos tipus d’oli, l’oli pròpiament dit (o oli cru) i l’oli essencial.
L’oli de ginebre s’obté de la fusta, preferentment troncs i arrels de plantes femelles, per piròlisi o combustió en sec. Es un procés en que es produeix descomposició química de matèria orgànica a temperatura elevada i en absència d’oxigen.
És un líquid oliós, d’elevada viscositat. Color marró fosc. Olor intensa, aromàtic i balsàmic, amb una forta olor a fum en el cas del càdec.
L’oli essencial de ginebre s’obté a partir de les baies, fulles, inflorescències o branques petites mitjançant extracció amb dissolvents, per maceració o per destil·lació per arrossegament al vapor. És un líquid de baixa densitat, color groc pàl·lid i olor a cedre.
Els forns d’oli de ginebre de Riba-roja d’Ebre
Els llibres de comptes de les carnisseries de la Paeria de Lleida, contenen la primera referència clara sobre el comerç d’oli de ginebre de Riba-roja d’Ebre a la comarca de Ribera d'Ebre, clau per datar aquesta indústria en el territori. En aquests llibres s’anotaven les despeses fixes, entre elles, la compra d’oli de ginebre a productors o traginers. Al primer llibre, del 1600, ja era una despesa fixa a la qual destinaven una pàgina específica.
Al llarg del segle XVII hi ha constància en aquests llibres de comptes, de fins a 11 comerciants de Riba-roja d’Ebre. A Riba-roja d’Ebre, l’oli de ginebre es va produir en els forns de pedra seca durant segles. Els pagesos compaginaven aquesta feina amb el treball al camp i representava un complement de l’economia familiar.
Els forns de Riba-roja són unes construccions de pedra en sec, de planta més o menys circular, que es troben assentades sobre una roca llisa o llisera. Tenen forma de cubeta i una coberta en forma de cúpula semiesfèrica. A l’interior trobem el tupí o l’olla que actua de recipient. Els troncs de ginebre s’introduïen dins d’aquest tupí per fer la destil·lació en sec. A partir d’aplicar-hi escalfor, els troncs desprenien una substància que sortia per un orifici i es recollia en una pila exterior.
Aquestes construccions no son exclusives d’aquest poble, però sí que ho és l’elevat número de forns que s’han trobat (una vintena), així com les seves dimensions.
Partint d’aquest municipi, el transport es feia riu avall cap a Tortosa, i a Saragossa en el sentit contrari. Però, majoritàriament, es portava per camins de muntanya amb rucs grans, mules, matxos i cavalls, fins a Lleida, la Plana de Mont-ros, la Pobleta, Salàs de Pallars i, segurament, també a Verdú.
Composició i activitat farmacològica
La composició dels olis de ginebre és molt complexa, s’han arribat a identificar fins a 150 substàncies diferents, i varia molt en funció de factors com poden ser:
el clima i el tipus de sòl
l’època de l’any en que es recol·lecta
l’edat de la planta
el grau de maduració de les baies
el procediment d’extracció i de conservació
Els compostos majoritaris i més actius son els terpens (compostos orgànics que proporcionen a les plantes característiques organolèptiques – de leptikós 'receptiu' – que poden ser percebudes pels organs dels sentits) i els compostos fenòlics que confereixen aspror i gust amarg. Un d’ells, el p-cresol, és el responsable de l’olor a fum de l’oli de càdec.
Activitat farmacològica, o activitat biològica, és una expressió que descriu els efectes benèfics o adversos d'una droga o medicina en un organisme viu. L’activitat específica dels olis de ginebre estarà en funció de la seva composició final, tot i així se li atribueixen algunes com: antisèptic, analgèsic, cicatritzant, antihelmíntic (contra els cucs paràsits), antieccemàtic, expectorant, antiinflamatori, diürètic, parasiticida i pesticida.
Usos de l’oli de ginebre
L’ús de l’oli de ginebre forma part de la memòria col·lectiva de la gent gran de les nostres terres. S’aplicava en forma d’ungüent, cataplasma o com a beuratge. Tradicionalment es va fer servir en:
el bestiar (equí, oví i caprí): sarna, pigota, coixesa, antiinflamatori, antisèptic, antihelmíntic
animals domèstics (aviram, gossos i gats): sarna, enfortir becs i ungles, paràsits en el pèl
desinfecció de corrals, galliners i estables
repel·lent de rosegadors, mostela, serps i insectes
El seu ús decau a partir de mitjans dels anys seixanta del segle XX quan s’introduïren altres productes desinfectants químics com el Zotal i pólvores de Cooper (arsènic i sofre).
També s’utilitzava per a les persones com a remei de múltiples malalties (antisèptic i antiinflamatori, faringitis, infeccions de vies urinàries, problemes digestius, gota i afeccions reumàtiques, mal de queixal, per guarir ferides i úlceres, antiparasitari).
Durant la segona meitat del s.XIX, degut al desenvolupament de la indústria química i els inicis de la indústria farmacèutica, l’oli de ginebre és gradualment substituït per altres productes menys agressius i tòxics.
La indústria farmacèutica actual s'ha basat en els coneixements tradicionals per a la síntesi i elaboració de fàrmacs, i el procés de verificació científica d'aquestes tradicions continua avui dia.
L’ús d l’oli de ginebre no es limitava a Catalunya, sinó que està documentat en el tractament terapèutic d’animals i humans en moltes zones de la Península Ibèrica
En l’actualitat, aquest oli es continua fent servir en veterinària; en el sector farmacèutic (dermofarmàcia) ha quedat reduït a productes tòpics per tractar la seborrea, caspa, acne, polls i psoriasi; higiene i desinfecció d’espais; i aromatitzant de carn i peix en indústria alimentària.
L’oli essencial de ginebre, principalment el procedent de Juniperus communis L. té un ampli ús en aromateràpia. La seva preferència es deu a que la seva olor és més suau i relaxant que no l’obtingut del Juniperus oxycedrus L. Per motius similars és també l’oli utilitzat per aromatitzar la ginebra.
Actualment existeixen diferents industries que continuen destil·lant l’oli de ginebre amb un procés molt més industrialitzat i mecanitzat. Disposen d’olles metàl·liques que permeten controlar la temperatura òptima, però el procés és similar a l’aplicat en els forns de pedra seca. L’obtenció del ginebre, que antigament es feia recol·lectant les soques silvestres, ara es fa amb plantacions intensives que permeten obtenir la matèria prima més homogènia i en un mateix espai, cosa que facilita el transport.
A Europa dos de les principals destil·leries de ginebre en actiu són Esencias Naturales Hermanos Nieto, a Ossa de Montiel (Albacete) i la empresa francesa Distillerie des Cèvennes al departament de l´Hérault, a la regió de la Provença.
Relació amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'Agenda 2030:
Des de l'Associació d'Amics de Riba Roja d'Ebre, ens hem proposat desempolsar els forns d’oli de ginebre de l’oblit on cau, per inèrcia, tot allò que perd la seva funcionalitat inicial, incidint en diversos ODS. Amb això es revaloritzarà i recuperarà el patrimoni arquitectònic rural de la nostra comarca com a eina dinamitzadora del territori: creació de rutes per turisme de natura i cultural; creació de llocs de treball; coneixement per part dels infants i joves del valor patrimonial del seu entorn perquè l’estimin, el valorin i el mantinguin.
Com de ia François Couplan, etnobotànic francès: «Podem protegir només allò que estimem, estimem només el que coneixem i coneixem tan sols allò que fem servir».
SELECCIÓ DE REFERÈNCIES I ENLLAÇOS D'INTERÈS
Josep Aguilà, Josep Blanch i Maria Dolors González (2019). Llibret de l’exposició “Els Forns d’oli de Ginebre. Una indústria a Riba-roja d’Ebre” al Museu Etnològic i de Cultures del Món, Barcelona.
Judit Vidal i Marina Orobitg (2018). Els forns d’oli de ginebre. Una indústria a Riba-roja d’Ebre. Ajuntament de Riba-roja d'Ebre.
Intervenció de Maria Dolors González Cabré a la Jornada Els Forns d'Oli de Ginebre: una indústria de 500 anys amb perspectives de futur, organitzada per Amics de Ribes-rojes i l’Institut Català d’Antropologia, al COAC-Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (24 de juliol 2021).
Maria Dolors González Cabré
Sóc llicenciada amb grau en Ciències Biològiques per la Universitat de Barcelona. Posteriorment em vaig especialitzar en microbiologia industrial. He desenvolupat la major part de la meva vida professional a la indústria farmacèutica, tant en el sector de Control de Qualitat com en el d’Investigació i Desenvolupament.
Nascuda a Reus però lligada afectivament a Riba-roja d’Ebre per línia materna. La meva tia, Dolors Cabré Montserrat, va voler honorar la memòria de la seva padrina (riba-rojana) i dels seus pares (tivissà ell i riba-rojana ella) treballant per donar a conèixer els valors d’ambdós municipis. Un dels seus lemes era que “s’estima allò que es coneix i es respecta el que s’estima”.
Un estiu de fa quatre anys vaig entrar en contacte amb Antonio Castellví i Josep Aguilà, dos dels fundadors de l’Associació d’Amics de Riba-roja d’Ebre – associació sense ànim de lucre dedicada a conèixer, estudiar, classificar, difondre i posar en valor el patrimoni local en el sentit mes ampli. I em van atrapar amb la seva il·lusió i entusiasme per a donar a conèixer els forns d’oli de ginebre i en general el patrimoni del municipi. Des de llavors col·laboro activament amb aquest grup.