De llana i cànem, fermes, tarnes i cosidores: aprenent del vestit tradicional al Pallars
A partir de l'exposició "Enfilant l'Agulla" al Museu Hidroelèctric de Capdella-MNACTEC una reflexió sobre la indumentària "per a un futur millor".
Vídeo: UNA ACCELERACIÓ, UNA AUTOSUFICIÈNCIA. L'ELÈCTRIC I L'EXPOSICIÓ "ENFILANT L'AGULLA: INDUMENTÀRIA TRADICIONAL DE LA VALL FOSCA" AL MUSEU HIDROELÈCTRIC DE CAPDELLA. Amb: Albert Sangenís Crotogino (historiador, mestre restaurador, curador de l'exposició), Pili Juanmartí (Grup de Cosidores de La Vall Fosca), Maria Escobedo (Livemedia).
JAC o GEC m. https://www.diccionari.cat/GDLC/ Etimologia: variant de jac, regressiu de jaquet o jaqueta. 1. INDUMENTÀRIA Peça de vestir que cobreix el tronc fins a la cintura, amb mànigues i sense faldons. || https://dcvb.iec.cat/ (Diccionari català-valencià-balear) 2. Peça de vestit que cobreix el tors de l'home i va posada damunt del guardapits o de la camisa (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. chaqueta. Antigament el jac era curt, arribava només a la cintura; avui és un poc més llarg i equival a l'americana.
GIPÓ m. https://dcvb.iec.cat/|| 1. Peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura; cast. jubón. Antigament en portaven els homes i les dones; avui encara es diu gipó el guardapits d'home en certes regions (com Gandesa i Tortosa), mentres que en altres comarques ja no porten gipó sinó les dones, i encara les qui conserven el vestit pagès antic (com a Mallorca). https://www.diccionari.cat/GDLC/gipo#masculí INDUMENTÀRIA 1. Peça de vestir que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura, cenyida i ajustada al cos, amb mànigues.
FERMA f. https://www.diccionari.cat/GDLC/ferm# 1. Cosa que serveix per a fer fort quelcom. 2. Especialment Llenca cosida a la vora d’alguna roba. https://dcvb.iec.cat/ || 3. Trinxa cosida al voltant d'una vora de vestit per reforçar-la; cast. ruedo, ceja. Romangonejant les amidonades faldetes d'alta ferma, Moreira Folkl.
TARNA f. https://dcvb.iec.cat || 2. Pedaç, tros de roba, especialment el que s'aplica a apedaçar o adobar peces de vestit (Ribagorça, Pallars Sobirà, Tremp); cast. trapo.
Albert Sangenís i Crotogino
Abordem el tema de la indumentària tradicional a partir de l’exposició Enfilant l’agulla que em va encarregar el Museu Hidroelèctric de Capdella: un intent de mostrar com es vestia –i per què es vestia així– al Pirineu, anteriorment a la irrupció massiva de roba industrialitzada i a teixits bàsicament importats. Aquest darrer aspecte podria donar a la mostra un altre nom que després explicarem millor: “Fet de llana i cànem”.
Hem d’agrair abans que res al Museu Hidroelèctric i a la seva directora Eva Perisé per haver apostat per aquest projecte. Plantejar una exposició sobre el vestit al Pirineu i concretament a un territori tan precís —però a l’hora tant exemplificant— com és la Vall Fosca, no és de cap manera un repte menor. La fragilitat de les peces de roba, el seu ús intensíssim i el seu reaprofitament i reciclatge fan que siguin escasses les que sobrevisquin el pas del temps, i més encara si es vol defugir del vestir més sumptuós. Escassos o gairebé inexistents són els exemples pictòrics o artístics en general, que per altres zones o moments històrics són una bona font alternativa. També la fotografia és poca i arriba a les acaballes del període estudiat. Paradoxalment, la millor font per a la interpretació de quelcom tan material com és el vestir pallarès, el trobem a una font escrita: la gran obra recopilatòria d’informació que ens va llegar l’etnògraf català Ramon Violant i Simorra. Pallarès i sastre de professió, ens descriu amb gran precisió el vestir i la indústria artesana de la roba, recollint una visió d’un món que, en el moment que ell viu, està desapareixent de forma inexorable.
Però no podem parlar de Violant i Simorra sense esmentar l’excel·lent feina que l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i molt especialment l’Ignasi Ros han fet, fan i de segur continuaran fent, recopilant, ordenant, interpretant i publicant el valuosíssim llegat del gran etnògraf.
Al marge del material aconseguit per Violant i Simorra hem comptat amb el recull fotogràfic que als anys 90 va dur a terme l’Associació Cultural Lo Gaial. Aquesta entitat aplegava el jovent de la vall que reivindicava el valor cultural del llegat dels seus padrins i repadrins, i van fer una tasca molt valuosa de fixació de memòria col·lectiva. Algunes de les fotografies recollides i documentades llavors han estat cabdals per aquesta exposició.
Ens calia, però, entrar a les cases a descobrir el que de material o de memòria pogués quedar encara ara, més de cent anys després del límit temporal del 1910 que ens havíem fixat. I per a això va ser molt productiva la ‘complicitat’ de l’escola de la vall. L’equip de mestres va proposar com a projecte d’escola "el vestir dels repadrins". Els resultats van ser sorprenents! Finalment, vam tenir oportunitat d’entrevistar a alguns d’aquests “repadrins”, que alhora ens van parlar dels seus records d’infància, just al final del període estudiat.
Amb totes aquestes fonts tan diverses ha estat possible fer aquesta exposició i mostrar una part del que hem pogut recollir, encetant el camí d'estudis posteriors.
Si bé el cos central d’aquesta mostra el constitueix la descripció del vestir, masculí i femení, la seva tipologia, diversitat i en bona part els seus orígens, ens ha interessat molt els apartats previs on parlem del significat del vestir i de les fonts —tant de la materia primera, com la manufactura.
Efectivament, el que veiem és com els materials principals, llana i cànem, es produeixen directament a la vall i es treballen també directament a la vall. Descobrim una societat autosuficient, autàrquica, capaç de generar localment el que necessita, també pel que fa al vestir, i encara afegiria més: d’una manera absolutament respectuosa amb el medi.
Malgrat que l’autoproducció unifica en bona mesura formes i materials, trobem que el vestir permet —també als sectors de muntanya— mantenir una certa diferenciació social. D’entrada, els materials de pra vall —que és com s’anomenen al Pallars els productes que són importats— són en gran mesura reservats a qui econòmicament se'ls pot permetre. No parlem exclusivament de seda o vellut, també el cotó és escàs, o els teixits estampats o fins i tot els teixits de llana d’elaboració més complexa. Remarcable és el cas de la camisa, la peça interior d’home i dona, on s’utilitza cànem —fet a la vall— per a les parts no vistes, i cotó en aquelles que s’han de mostrar, com ara mànigues o coll. Podríem dir que suposen una manera d’estalvi sense renunciar a un punt de presumpció interessant.
També hem vist en l’estudi que la quantitat de peces de roba de les que hom disposava, marcaven un nivell adquisitiu, per tant de posició social. Ho veiem clarament reflectit en un document de dot de les darreries del segle XIX on es llisten les peces de roba aportades per la dona en casar-se; o en el testament d’un prohom que deixa especificat que la seva vídua haurà de ser proveïda regularment de roba nova i de prou cànem per poder disposar de roba interior i aixovar.
Però la majoria dels habitants de la vall disposaven de poques possibilitats de renovació de vestir. Les peces de roba, per tant, seguien un procés que començava com a roba nova que s’utilitzava en ocasions especials (com els gecs i gipons), que s’anava degradant i passava a ser d'ús diari, que era arreglada per als nens i nenes, o que era adobada amb tarnes —trossos de roba recuperada d’altres peces de vestir— i acabaven convertint-se en font de tarnes i cassigalls que és la paraula pallaresa per a parrac.
Bona part de l’obtenció de les matèries primeres es fan individualment. Són moltes les cases que disposen de ramat per obtenir llana i canemars per a la fibra vegetal: una bona part del procés productiu es pot fer d’aquesta manera. Però realment sorgeix un entramat professional al voltant del teixit que sovint s’organitza en colles. És el cas dels xolladors o tonedors, que xollaven o tallaven la llana de les ovelles, o els peraires que la cardaven. En el cas del cànem, les colles de pintinadors feien la feina de separar les fibres per després poder filar-lo.
El de teixidor també és un ofici molt important a la vall. Són nombroses les cases que conserven el nom d’aquesta professió. Fabricaven teixit de llana o de cànem. Aquest segon era utilitzat pel vestir i la roba de casa, però també per fer sacs i altres peces d’ús quotidià.
Al final del procés trobem a sastres i cosidores. Si bé les peces de vestir més simples es cosien a casa, les més complexes o bones eren encarregades als artesans de la confecció.
En gran mesura tot aquest entramat de professionals –gairebé tots a temps parcial– eren pagats per intercanvi: llana, cànem, jornals de treball al camp, fins i tot serveis mèdics (en el cas del metge de la Pobleta de Bellveí) servien com a pagament per aquestes feines.
La darrera part de l’exposició “Enfilant l’agulla” mostra com evoluciona el vestit al segle XX a la Vall Fosca. La construcció de la carretera per a la central hidroelèctrica de Capdella i la gran arribada de gent de fora porten una ràpida evolució en la indumentària, reflex dels molts canvis que a nivell social i econòmic es produeixen a la vall. L’adaptació als corrents de la moda, que fins a aquell moment s’havia produït d’una forma molt lenta, s’accelera ràpidament. Les noves tendències arriben gairebé alhora que a les zones més poblades i comunicades del país. També els materials de pra vall deixen de ser tan exclusius i els productes fabricats a les zones industrials tant d’Espanya com de França, fan desaparèixer progressivament els productes d’elaboració pròpia.
És interessant el fenomen dels “cosidors” —espais de costura regentats per una modista— que apareixen als nuclis de principal comerç de la vall. Als cosidors s'aplegaran noies de pràcticament tots els pobles per a aprendre a cosir amb les noves tendències que arriben. Per a les noies serà l'oportunitat de sortir del nucli tancat de la família o el poble, i gaudir d’un major contacte social. També la possibilitat d’aprendre un ofici fora de les tasques domèstiques o agrícoles ramaderes.
Si tanquem els ulls i ens imaginem una societat autàrquica que troba en el territori el que li cal per a viure —també pel que fa al vestir— en equilibri amb la Natura i deslligada del consumisme i els capricis de la moda, ràpidament pensem en un poble a l’Amazònia o alguna zona remota d'Àsia. Doncs no cal anar tan lluny! Així era en bona mesura la vida a bona part del Pirineu fa poc més de cent anys.
Conceptes i pràctiques tant d’actualitat com reciclatge, o sostenibilitat, o equilibri amb el medi, els hem trobat en aquest aprofundiment en la vida material a la Vall Fosca: les tarnes o pedaços; arreglar la roba mentre sigui útil com a tal i reutilitzar-la després per altres funcions; posar soles de fusta a les sabates trencades per fer-ne un segon ús. Això és reciclar. Aprofitar la llana que de tota manera ha de ser xollada de les ovelles; conrear cànem per fer-ne teixits de tot ús. Això és sostenibilitat. El progrés és necessari, sens dubte, la innovació. Però això no te perquè anar acompanyat del consumisme. Fa cent anys a la Vall Fosca no existia el concepte d’obsolescència programada. La Natura els proveïa amb el que els calia i en prenien la justa mesura per no acabar amb la Font de recursos.
De molt enrere he sentit interès pel vestir, no tant per la moda i els seus canvis sinó per la variació i adaptació a cada lloc i a cada moment històric. Entendre què hi ha darrere d’un fet necessari des de fa milers d’anys com és cobrir el nostre cos, i entendre precisament el que passava tant a prop en espai i temps a nosaltres, és gairebé una obligació per entendre’ns a nosaltres mateixos. Potser, aquest estudi del passat ens ajudi a reencaminar el nostre present i salvar el nostre futur.
REFERÈNCIES
El Museu Hidroelèctric de Capdellla: https://museuhidroelectricdecapdella.cat/ https://museuhidroelectricdecapdella.cat/el-museu-hidroelectric-de-capdella-a-matrix-cultura-2050/
Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC): https://mnactec.cat/ca/el-museu/premsa-detall/el-st-del-mnactec-a-matrix-cultura-2050
Exposició Enfilant l'Agulla: Indumentària tradicional de la Vall Fosca: https://museuhidroelectricdecapdella.cat/inauguracio-de-lexposicio-enfilant-lagulla-la-indumentaria-tradicional-de-la-vall-fosca/
Llibre de l'exposició: Enfilant l'Agulla: Indumentària tradicional de la Vall Fosca, Albert Sangenís Crotogino. Tremp, Garsineu Edicions, 2022.
Exposició Lo Cosidor a la Pobleta de Bellveí: https://museuhidroelectricdecapdella.cat/exposicions/lo-cosidor/
Ecomuseu Valls d'Áneu: https://www.ecomuseu.com/
Violant i Simorra, Ramon (2000). Indumentària tradicional al Pallars. Tremp, Garsineu Edicions.
SOBRE L'AUTOR
Albert Sangenís i Crotogino (Barcelona, 12 de febrer de 1963)
Soc llicenciat en Història per l’UAB, guia intèrpret de turisme de Catalunya; soc restaurador i mestre de restauradors de moble antic; he estat brocanter molts anys i des del 1989 soc el president de l’Associació d’Amics de les Antiguitats.
També soc fundador del Grup d’Estudis de Muntanya Antiga, una entitat centrada en l’investigació del món de l’excursionisme i de l’excursionisme científic, primordialment a Catalunya, la recreació histórica i l’arqueologia experimental. El Grup d’Estudis de Muntanya Antiga promou, entre d’altres valors, el que hem volgut batejar com a slow mountaineering o retorn a un excursionisme més compromés amb els valors de la natura, la conservació i el retrobament amb l’entorn: la sostenibilitat, en definitiva.
Des del 2020 col·laboro amb el Museu Hidroelèctric de Capdella (MNACTEC) fent visites guiades normals i teatralitzades, interpretant el que va ser enginyer en cap de les obres de construcció de la central hidroelèctrica, el suïs Albert Keller. També el 2020 vam fundar amb altra gent de la vall El Cosidor, un grup d'estudi i treball del vestir tradicional i els costums de la Vall Fosca i el Pallars.