Anjubs i altres construccions de pedra seca a la Torre de l’Espanyol
L'anjub –de l’àrab al-jubb, 'pou'– una cultura de l’aprofitament de l’aigua de pluja i l’ús de materials de l’entorn, a la Ribera d'Ebre.
GRUP ANJUBS
Ens trobem passejant per la Partida dels Massets de la Torre de l’Espanyol a Ribera d’Ebre. Les últimes pluges de la primavera ens ofereixen un paisatge esclatant de verds de diferents tonalitats. Allunyats de les aglomeracions urbanes, sentim la pau i la calma d’un paisatge en estat pur. Ens dirigim en primer lloc a les Heretats Noves, una finca propera a la comarca del Priorat on els marges de pedra seca hi són presents a tot arreu i ens recorden la tasca silenciosa dels pagesos que, en dies de menys treball, es dedicaven a la feina de margenador per contenir la terra dels bancals.
Abans de l’arribada de la fil·loxera, la vinya era un dels cultius més importants, juntament amb les oliveres i els ametllers. S’aprofitava qualsevol pam de terra i els nombrosos marges de pedra seca són testimoni d’aquest passat. Avui dia, podem contemplar encara metres i metres de marges en terrenys erms, escarpats i abruptes que en d’altres temps eren cultivats.
El mas de la finca les Heretats Noves es troba a una hora i mitja a peu de la Torre de l’Espanyol i, just a l’entrada, hi trobem una pedra anomenada El flare que recorda la figura d’un frare que custodia l’entrada.
Joaquim Jornet, propietari de la finca, ens parla del treball manual que es portava a terme al camp abans de l’arribada de la mecanització. Calia transportar totes les olives i ametlles amb la mula atès que fins als anys 70 no hi havia altra forma de desplaçament fins aquest indret. Recorda com des de l’edat dels catorze anys venia a llaurar, esporgar, collir olives, a fer tasques de neteja als marges, tallar els pollancs dels olivers i refer els marges de pedra quan havien caigut. La primera cosa que feien a l’arribar al tros era fer foc, esmorzar i posar el tupí de fesols a coure per a l’hora de dinar.
El mas disposa d’una planta baixa on hi deixaven la mula i les eines, mentre que la part superior estava destinada a l’habitatge amb una llar de foc i l’espai de la pallissa, on hi dormia tota la família quan anaven al tros. Durant la Batalla de l’Ebre (de juliol a novembre de 1938), el mas va ser habitat per unes vuit persones. Encara queda com a testimoni el forn construït dins d’un marge de pedra on la família hi coïa el pa per tota la setmana.
Joaquim Jornet ens mostra també un amagatall dins la pedra per guardar armes que data del temps dels Carlins.
Després d’aquesta primera visita, ens dirigim cap a dos anjubs de la mateixa Partida dels Massets. L’anjub –mot que etimològicament prové de l’àrab al-jubb, 'pou'– és una construcció de pedra seca que tenia com a funció emmagatzemar l’aigua que queia de la pluja i que lliscava per les lliseres de les roques, fins que arribava al receptacle. Cada anjub s’adequava a l’orografia del terreny on es construïa. Trobem anjubs damunt dels cingles, lliseres, a prop d’un marge, al costat d’un ribàs o aprofitant el sortint d’una roca.
La localització dels anjubs respon a un tret comú en tots els casos: estan situats sempre en terrenys secs i allunyats de rierols, fonts o cursos d’aigua estables. Recordem que aquestes són terres on la pluviometria és escassa i irregular, així que aquestes construccions responien a la necessitat de disposar d’aigua de boca pels mateixos pagesos quan es desplaçaven al tros i pels animals. Un dels elements que sovint acompanyen aquestes construccions són unes piletes de pedra situades prop de la boca de l’anjub i que servien per abeurar els animals. Quan ens acostem a l’anjub, sovint hi trobem el cul d’un càntir trencat que servia de got per a beure aigua.
Joaquim Jornet assenyala que els anjubs estan situats als aubacs, al contrari dels masos i cabanes, que gairebé sempre estan orientats cap al sud, al migdia solar, per tal d’aprofitar la llum del sol. Els anjubs estan situats, bàsicament, al revés, per tal de protegir l’aigua dels rajos del sol. La localització dels anjubs generalment anava associada a l’existència d’un mas, tot i que, a diferència de les cisternes, no es construïen al costat del mas, sinó independents. Els que eren comunitaris es trobaven entre dues o més finques i eren compartits per dues o més famílies que tenien terres veïnes.
Observar els anjubs ens desperta admiració envers els pagesos que van mobilitzar les pedres sobreres dels bancals i van bastir, amb les seves pròpies mans, aquestes construccions. Varen esmerçar un gran esforç humà per aconseguir recollir l’escassa aigua de pluja que lliscava per les lliseres de les roques i reservar-la per a les llargues temporades de sequera.
En la nostra societat actual de la globalització i immersa en els efectes del canvi climàtic, aquestes construccions ens recorden que en d’altres temps cada gota d’aigua tenia un gran valor. Fa només cinquanta anys, la sostenibilitat, l’aprofitament de l’aigua de pluja, l’ús dels materials de l’entorn per a la construcció, les tasques de l’agricultura lligades a les estacions i l’alimentació a partir de productes de temporada i de proximitat eren una constant.
L’Agenda 2030, fixada per les Nacions Unides, té com a principal fita trobar mecanismes per aconseguir el desenvolupament mundial sostenible. En el marc d’aquest repte global que pretén oferir vies per revertir els efectes de grans problemes mundials que afecten el medi ambient, l’ODS 6 vol "garantir una gestió sostenible de l'aigua" i que tothom tingui accés a aigua potable. Per això, creiem que l’exemple de l’ús racional de l’aigua mitjançant anjubs i cisternes pot servir com a font d’inspiració per desenvolupar i implementar l’ús de mecanismes de recollida d’aigües pluvials provinents de les teulades. Creiem que l’existència d’aquestes construccions s’haurien de posar en valor mitjançant la creació de rutes culturals i de turisme sostenible, i com a material didàctic per a l’ensenyament com a part de la nostra cultura i d'una cultura de la sostenibilitat.
Fa uns anys vam formar el grup «Anjubs» de la Torre de l’Espanyol, un equip heterogeni de cinc persones, algunes grans coneixedores del terreny, d’altres del món de l’educació. Però tots tenim en comú la voluntat de recuperar i donar a conèixer aquestes majestuoses i, alhora, fràgils construccions de l’àmbit rural, en aquest indret de les Terres de l’Ebre.
Amb el suport de l'Institut Ramon Muntaner (IRMU), hem portat a terme un treball de catalogació i georeferenciació de 74 anjubs de la Torre de l’Espanyol. En molts casos, ha estat difícil localitzar-los atès que es troben enmig de matolls, esbarzers i pins. L’abandonament de certes finques de secà ha propiciat que el bosc vagi prenent relleu en llocs on anteriorment havia hagut terrenys de cultiu, i els anjubs han quedat, per tant, engolits dins d’aquesta vegetació creixent.
En conclusió, la nostra voluntat és donar a conèixer aquestes construccions per dinamitzar la zona, donar valor al patrimoni local, divulgar rutes de senderisme que tinguin com a eix temàtic la pedra seca i, en definitiva, potenciar la cultura i el turisme respectuós amb el territori.
GRUP ANJUBS
El Grup Anjubs està format per Teresa Castelló Bou, Joaquim Jornet Raduà, Mercè Veà Borràs, Eva Artal Rocamora i Maria Montané i Montané. Són coautors del llibre Els anjubs de la Torre de l’Espanyol: Construccions de pedra seca del paisatge agrari de secà (2016), editat per l'Ajuntament de la Torre de l'Espanyol i publicat amb el suport de la Diputació de Tarragona, Institut Ramon Muntaner (IRMU) i CERE-Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre.
Teresa Castelló Bou
Sóc nascuda a Llagostera (Gironès), però des de fa uns anys visc a les Terres de l’Ebre. Llicenciada en Humanitats, he orientat la meva carrera professional cap al ram de l’ensenyament. Treballo com a professora de Ciències Socials enmig de joves de la Terra Alta, portant a terme projectes relacionats amb la societat, la sostenibilitat i la història. Personalment m’apassionen tots els temes relacionats amb la cultura popular com la cuina, els oficis tradicionals, l’art de la pedra en sec… M’agrada fer recerca mitjançant entrevistes personals a persones coneixedores d’arts i oficis del nostre país, unes converses que han eixamplat el meu coneixement cap a d’altres realitats. He publicat Licors tradicionals, aiguardents i vins generosos: Priorat, Terra Alta i Ribera d'Ebre (Ed. Farell, 2012) juntament amb Anna Figueras; La dona pagesa de la guerra civil als anys 60. Terres de l’Ebre (Ed. Farell, 2013); i sóc coautora dels llibres De l’arrossar a la taula: Terres de l'Ebre (Ed. Farell, 2016) i Cuina i Vi: Receptes del Priorat (Ed. Farell, 2019) juntament amb Eva Artal i Cristina Giné.
Joaquim Jornet Raduà
Nascut l’any 1952, professionalment m’he dedicat al món del transport, però vocacionalment sóc pagès. Actualment estic jubilat i em dedico al conreu de finques familiars de propietat. M’agrada molt la història i faig treballs utilitzant la tècnica de la pedra seca. Organitzo sortides pel terme de la Torre de l'Espanyol per donar a conèixer el nostre entorn, les maneres de fer tradicionals, i la seva fauna i flora. He col·laborat com a informant en l’estudi Onomàstica de la Torre de l’Espanyol de Sílvia Veà Vila, guanyadora del I Premi d’Investigació Ramon Amigó i Anglès (2016-2018), i en la jornada La codificació municipal: En el V Centenari dels Costums de la Torre de l'Espanyol (1517-2017), coordinat per Josep Serrano Daura (2020).
Mercè Veà Borràs
Sóc filla i neta de pagesos i m’interessen molt els costums i les tradicions. Faig senderisme i m’agrada passejar-me i conèixer el territori. Amb Joaquim Jornet, he col·laborat com a informant en l’estudi Onomàstica de la Torre de l’Espanyol de Sílvia Veà Vila, guanyadora del I Premi d’Investigació Ramon Amigó i Anglès (2016-2018), i en la jornada La codificació municipal: En el V Centenari dels Costums de la Torre de l'Espanyol (1517-2017), coordinat per Josep Serrano Daura (2020).
Eva Artal Rocamora
He nascut a la Torre de l’Espanyol a la Ribera d’Ebre. Sóc llicenciada en Pedagogia, he cursat estudis de música i m’interessa tot allò relacionat amb el patrimoni cultural i social. M’agrada descobrir rutes i racons amb encant i conèixer les maneres de fer tradicionals. Treballo en el món de l’educació, he fet projectes educatius per l’empresa privada i actualment treballo pel Departament d’Educació com a psicopedagoga.
Sóc coautora amb Teresa Castelló i Cristina Giné dels llibres De l’arrossar a la taula: Terres de l'Ebre (Ed. Farell, 2016) i Cuina i Vi: Receptes del Priorat (Ed. Farell, 2019).
Maria Montané i Montané
Vaig néixer a la Torre de l’Espanyol un dia fred del mes de gener. Vaig estudiar magisteri i estic treballant a l’Escola Sant Medir del barri de la Bordeta a Barcelona. M’agrade l’astronomia, m’encanta trepitjar lo nostre terme i observar el que ens envolta.Tot i la meua activitat laboral com a mestra, el meu amor a la Terra , al cel i al meu poble m’ha fet emprendre treballs lligats a la memòria tant històrica com vivèncial i a la preservació del nostre patrimoni rural i humà.
He col·laborat en la col·lecció Conèixer el districte de Sants-Montjuïc: Magòria, Fonts de la Guatlla i la Bordeta (Ajuntament de Barcelona, 1998). També he col·laborat en la col·lecció Biblioteca de l’Univers Isaac Asimov (Ed. Cruïlla/SM) i en diferents miscel·lànies del CERE-Centre d'Estudis de Ribera d'Ebre. Sóc coautora de les actes de les Jornades d’Estudi sobre La festa de Sant Antoni als països catalans (Ascó, 2008) i les II Jornades d’Estudi sobre la festa de Sant Antoni als Països Catalans (Manacor, 2009). Sóc autora de Josep Crivillè (1819-1890) Carlí i Liberal (Ed. Ajuntament la Torre de l'Espanyol, 2021).