Amb els Amics i Amigues de la Fabra i Coats: de totes les històries per explicar
Caminem pel recinte de l'antiga fàbrica de tèxtils Fabra i Coats de la mà dels seus ex-treballadors/res, amb històries de treball i vida a la Fàbrica.
Pere Fernández Bori, Vicenta Parra Pérez, Jordi Gili Albella, Rafel Fàbrega
Caminem pel recinte de l'antiga fàbrica de tèxtils Fabra i Coats al districte de Sant Andreu de Barcelona de la mà dels seus ex-treballadors/res que, cal dir-ho, amb la seva sensibilitat i visió envers el significat del patrimoni industrial, amb la seva lluita i perseverància, van poder salvar el recinte i preservar el seu llegat. Posteriorment, en unes altres trobades a la seva seu, ens expliquen algunes de les seves històries de treball i de vida a la Fàbrica: tot un retrat personal i social de vàries dècades, a partir dels seus records que dibuixen una cultura del treball.
Trobades i converses a la seu dels Amics de Fabra i Coats “
Pere Fernández Bori [Sant Andreu del Palomar, Barcelona]
“Jo us explicaré el primer dia que vaig entrar aquí a treballar. Aquí hi havia els meus pares treballant i la meva mare em va dir: «has d'entrar a treballar a Cal l'Alzina que és per tota la vida». Bé, li deien Cal l'Alzina perquè aquí, on hi ha ara l'Institut Martí Pous, hi havia una fàbrica . Doncs va tenir raò: nosaltres vam tancar la fàbrica. Jo, primer vaig anar a fer una petita prova a la Pegaso, a la Maquinista i a Fabra. Era fer una suma, una resta... Amb catorze anys què has de dir? Doncs el que diuen els pares. I vaig entrar aquí a treballar a la manyeria: el departament de manteniment de tota la fàbrica.
A les sis del matí, un dilluns, estic a la porteria. Hi havien vuit o deu noies, unes anaven a l'embanar, unes altres a l'entubar... Se les emporten a totes i jo allà amb catorze anys, quieto parao… I al final vé un majordom que estava a la manyeria, li dèiem el Pechuga (perquè tenia molta panxa), Josep Soldevila, i em diu: «tu, Pere, va, vinga». Em va portar fins al magatzem, allà em van donar la roba, dos monos (sariana i pantalons, tota una peça). «I ara anem al vestuari (que era just aquí al davant), aquests dos penjadors són els teus», perquè no hi havia taquilles. Allà em vaig canviar, vaig anar cap al departament de la manyeria i ell mateix em va dir: «agafa aquella escombra i comença a escombrar». I vinga a escombrar pel taller que feia 1.200 metros. Acabo d'escombrar i li dic:
– Escolti, ja...
– No, torna a escombrar que això no està bé.
Així em vaig passar tot el dia, de les sis i mitja del matí fins a les dues i mitja escombrant, anar escombrant... A l'endemà ja em van posar amb un operari a mirar, només a mirar el que l’operari feia, jo sense fer res. Aquest operari era un xicot que es deia Costa (que té 98 anys i encara viu). Estava amb ell en allà, tan aviat portava un torn que llimava una peça... I a la que va passar una setmana ja em van donar una caixa d'eines per anar darrera de l'operari. Era un cabàs i anàvem als departaments amb la comanda que ens donava l'encarregat: «Heu d'anar a l'entubat…, a la màquina tal que s'ha de canviar el motor», una altra comanda: «Heu d'anar al debanar a canviar la debanadora».
Quan jo vaig entrar hi havien les comandes, després ja va ser més informatitzat. Al principi anava tot manual: hi havia una línia interior de telèfons, trucava l'encarregat de cada departament i s'apuntava a mà. Després ja va ser tot informatitzat. Després d'això: aprenent. Després d'un any i mig o dos, ja em van fer ajudant. Després, al cap d'un altre any ja em van fer operari de tercera... Després em van dir: «vostè anirà cada dematí a veure els telers» i al departament de telers. Me n’anavas al migdia, a la una i mitja o les dues, i vaig aprendre a arreglar telers. Després quan els telers ja s'els van emportar cap a Morgonyà, cap a Glasgow, em van tornar a la manyeria on em van fer encarregat.
Primer van fer un canvi de maquinària de manual a semi-automàtic i quan ja van posar les robòtiques, que eren unes màquines S.P.T. angleses, em van fer anar a Anglaterra a mirar com anaven aquestes màquines. S.P.T. és una empresa de la Coats que encara funciona ara, o sigui que no hi ha cap màquina que estigui al grup que no sigui d'ells. D'allà vam portar màquines de fer tubs, de fer carretubs, màquines de debanar noves, tot automàtic. Això cap a l'any 1985-86. Aquestes màquines encara estan funcionant a Alemanya i a Portugal. Aquí, després em van fer majordom, el que ara diuen subjefe. I després, que estava aquí a la manyeria, ja em van fer portar el manteniment de la Fàbrica.”
Reprenent el seu inici a la Fàbrica Pere Fernández rememora:
“El primer dia escombrant i el segon també i el tercer també, i el Pechuga «torna a escombrar» i «torna a escombrar» .
Cada operari tenia el seu aprenent. Cap al 78 ho van treure, Aquí hi havia una Escola d'Aprenents i Aprenentes, el que és ara Casal del Barri. En acabar la jornada, jo amb altres nois i algunes noies anàvem als menjadors a dinar i a les quatre entràvem a l'Escola d'Aprenents fins a les set. Al col·legi vaig anar sis o set anys, no vaig anar més al col·legi! Després vaig fer dos cursos al Pedagogium Sant Jordi, a les nits per aprendre més, sempre has d'anar aprenent, inclús ara també estem aprenent.
I això va ser la meva petita història.”
Jordi Gili Albella [Barcelona, 1947]
“Jo, no va ser com el Pere. Vaig entrar amb dinou anys, ja havia treballat. Venia d'una altra empresa que tot eran homes i vaig entrar en una empresa que el vuitanta per cent eran dones, i d'aquest vuitanta percent potser hi havia un cinquanta percent que tenien divuit, dinou o vint anys. Anaven amb la bata blava, l'últim botó descordat... Hi havia un lloc molt curiós, li dèiem "la font de la cuixa" – de fet, darrera del que és ara l'Institut Martí Pous hi havia tres fonts.
Aleshores als departaments... Jo vaig entrar al despatx de control de producció d'aquí de Sant Andreu a finals dels sixanta. Era una tasca de controlar les produccions, les feines... jo em passava hores i hores a la Fàbrica. Per això m’he referit a les noies i a la font. Allavors als despatxos de la Fàbrica i a l'interior no hi havia aixetes amb aigua freda, hi havia càntirs (encara tenim algun per aquí, de color negre la majoria). I anàvem a buscar l’aigua per als departaments i el despatx que estava adintre de la Fàbrica amb els càntirs a la "font de la cuixa". Què passava? Que a la banda on hi havia les fonts hi havia l'escala d'incendis que encara es manté. Allavors a l'hora d'esmorzar a les nou, les noies i els nois baixaven per aquella escala, els nois amb pantalos llargs, les senyores amb la bata. Però també a les nou es feia una cua d'administratius i nois per anar a buscar aigua perquè la font quedava just a sota de l'escala. L'escala era de graons separats i a aquella hora sempre hi havia cua. Era un joc! No es veia res però s'insinuava tot, ja hi havia prou per aquella època... Aquesta font la volien tirar a terra i el Pere amb els Amics de la Fabra la van salvar.
Jo venia d'una empresa d'assegurances que treballava al Passeig de Gràcia. Aquí treballava un oncle meu que em deia: « Jordi, has de venir a la Fabra que això és per tota la vida» i jo «que estic bé...». La qüestió és que vaig venir a la Fabra. Jo estava espantadíssim perquè em van dir: «Primer has d'anar al carrer Bruc al despatx central, allà et faran un examen, pensa que són molt estrictes». Jo estava espantadíssim. Em van fer fer una suma, una resta, una multiplicació, una divisió, i un dictat de dues línies. Recordo les paraules del senyor Amorós: «Molt bé, vosté està molt preparat, demà ja pot presentar-se a Sant Andreu». Arribo el primer dia, això era molt gran, el jefe em diu «vés a l'entubar i porta aquestes fitxes». Tres quarts d'hora per arribar al departament i per tornar al despatx, tot fosc, negre, la feina va ser meva... Fèiem un horari molt d'hora, a les vuit del matí fosc, tot i els ventanals... Venint del Passeig de Gràcia, vaig tenir una sensació extranya...”
Rafel Fàbrega: «Quan passaves pels departaments de noies, xiulaben i et deien algo...».
"Ara no passa res, però fa quaranta anys, sent jove, que anaves amb tratje i corbata encara que estiguéssim entre màquines (jo feia urgències, em ficava entremig de les màquines, buscava fils...) i en un departament amb vuitanta dones, estàs com avergonyit i vas mirant el terra. Basta que vegin això, sobretot les senyores grans... jo anava tiesso!
Això és una mica les experiències. La meva segona senyora la vaig conèixer aquí, a la Fàbrica. Hi havia molta gent jove..."
REFERÈNCIES
Fabra i Coats/BCN, Guia d'Història Urbana. 2019, nº27, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura. https://www.barcelona.cat/museuhistoria/es/formatos/guies-dhistoria-urbana/fabra-i-coats-bcn