Als safaretjos de la Sénia: la paraula viscuda, dita i compartida [-I-]
Promoure un estàndard ric i aglutinador de les varietats lingüístiques, dignificar-les, creure en la nostra història i en la nostra comunitat.
ALS SAFARETJOS DE LA SÉNIA: LA PARAULA DITA I COMPARTIDA
Una trobada sobre la diversitat dels parlars i usos locals en relació a modes de vida i la natura. Un recorregut pels antics safaretjos de la Sénia: del safareig del Calvari, al safareig de la Plaça i safareig de la Nòria. Partint de la situació geogràfica i sociolingüística de la Sénia, un poble estretament vinculat a l'aigua amb la seva proximitat al mateix riu Sénia, en una terra de cruïlla entre el Baix Maestrat a Castelló i el Montsià: la paraula com arxiu de memòria, la relació entre la diversitat lingüística, els modes de vida, els coneixements de la natura, la biodiversitat i el manteniment cultural del paisatge.
Adreçant la mateixa història de la Sénia, la seva relació amb els Ports, ara Parc Natural dels Ports, els antics oficis, l'aprofitament dels recursos naturals i la infraestructura hídrica de la població. Amb un acte performatiu i constituent de la paraula pronunciada en l'acte de rentar amb les dones senienques.
Amb la participació de: Victòria Almuni Balada (Dra. en Història de l'Art, Centre d'Estudis Seniencs), Àngela Buj Alfara (Dra. en Filologia Catalana), Víctor Reverté (Enginyer Agrícola, Educador Ambiental), Dúnia Pla Queralt (Estudiant de Filologia Catalana i Estudis Occitans), Cristina Garcia, Mari Tere Prades, Nati Barreda i Teresa Cervera (Associació de Dones Senienques), Maria Escobedo (Livemedia).
Coordinat amb: Mercè Carbó (Cultura, Ajuntament de la Sénia), Lluís Miró (Campus Extens URV, Centre d'Estudis Seniencs), Carles Molins i Emili Gil (Casa de l'Artista en Terres de Cruïlla, Produccions Impossibles).
D’un poble que conserva els safaretjos i els vol explicar. Victòria Almuni Balada
El record més llunyà que tinc d’un safareig me’l vaig construir jo mateixa escoltant una història de mos uelos, eren de Sant Rafel del Riu i allí diuen uelos i no iaios. Explicava les aventures del fill d’una vídua pobra que es guanyava la vida rentant roba per a famílies riques. A mesura que escoltava, una i mil vegades, jo anava construint els escenaris del relat que em resultava encisador amb herois, paisatges, princeses i reis. Era un safareig a la vora del riu Sénia, obert, amb teulada sostinguda per quatre pilars robustos. La transmissió oral té estes coses, te permet ser lliure pensant llocs i persones.
Dels safaretjos de la Sénia tinc records com a observadora i admiradora. Ma mare ja tenia safareig a l’engorfa, a casa, i no ens calia sortir de casa per rentar. Ara sí, m’explicava de quan anava en sa mare, ma uela, a rentar tota la roba de casa un dia a la setmana, i necessitava dos pedres per pujar al damunt i poder arribar al pedrís. Jo admirava la facilitat que tenia en rentar qualsevol peça, gran o menuda, fregant en les dos mans sense que se li escorrés a la rampeta arrissada que dona a la pica. Per molt que m’hi esforcés, a mi la roba se m’esmunyia entre les mans i queia al toll d’aigua.
De gran, estos espais de treball i de relació femenins m’han servit d’exemple de tot aquell patrimoni local i popular, no monumental, que ens explica i, que per això, hem de cuidar en extrem.
La Sénia és un poble lligat històricament als Ports, a la plana de la Galera i al riu Sénia. Fusta, oli i aigua són els eixos que ens donen sentit. La seva situació —definida pels lligallos que portaven els ramats de la muntanya a la plana en moments de transhumància, els camins del ròssec per on es baixaven els troncs amb matxos des de les zones altes, i el riu— és estratègica i ha marcat el nostre caràcter. L’explotació dels recursos forestals, la possibilitat de disposar d’energia hidràulica de proximitat i en relativa abundància, i els vilars d’oliveres han marcat l’economia local.
Som un poble d’aigua en un context de secà. Des de l’edat mitjana molins de farina, batans, martinets, molins i fàbrica de paper, fàbriques de llum i altres instal·lacions han estat mitjans de subsistència i ens han fet un poble industrial que modernament s’ha redefinit amb la indústria del moble i del pinzell en un procés d’adaptació que caracteritza les societats humanes.
L’aigua, però, no ha estat només la que ens ha portat la indústria i els productes d’horta. També ha propiciat el poder disposar d’una xarxa hidràulica complexa molt abans de l’arribada de la coneguda com a aigua corrent a meitat del segle XX. Des del segle XVIII tenim referència a una canalització, encara conservada, que portava aigua al nucli de població. Era coneguda com a “reguer del poble” i s’iniciava en un punt situat a un kilòmetre aproximat del poble, a la vora del lligallo de Malany, on una nòria de fusta elevava el nivell de l’aigua fins l’alçada necessària per poder abastir el poble. En diferents fases de construcció, la canalització—subterrània dins del nucli urbà— va generar diferents tipus de serveis entre els quals estan els safareigs. El moment de màxima expansió i ús va ser entre els anys trenta i seixanta del segle XX. L’aigua arribava per la zona oest del municipi, seguint una línia paral·lela al riu a l’alçada del poble. A cada una de les quatre principals sortides, o entrades, del nucli es repetia el mateix model: font per a consum humà, abeurador per als animals, safareig i continuació del reguer amb l’aigua sobrant fins una zona d’horts periurbans d’autoconsum familiar. Al llarg del seu recorregut, a més, les petites indústries situades dins del poble (molins, serreries de galera, fusteries, obradors de sabó, fideus o xocolata) i les cases que hi podien connectar disposaven d’aigua a domicili.
Durant la segona República (1931-1939), als serveis esmentats es van afegir una pescateria a la plaça Major i un escorxador al camí que portava a Mas de Barberans, amb la voluntat de millorar els serveis i la higiene d’un municipi en creixement.
Amb el temps, a partir dels anys setanta del segle XX, han anat desapareixent alguns elements: algunes fonts, dos abeuradors, l’escorxador municipal. S’ha transformat també la pescateria, dedicada a altres usos municipals. Els safaretjos, sortosament, s’han conservat els quatre. Els coneixem com safareig de la Plaça, de la Nòria, de la Clotada i del Calvari. En algun encara hi renten dones que conserven una costum que les noves generacions ja no tenen. Els agrada controlar directament el procés de neteja d’algunes peces, no fer-ho a través d’una màquina. Ho tenen incorporat a la seua rutina, i busquen la conversa que recorda l’espai de relació que havia estat fa temps.
Des de fa anys el Centre d’Estudis Seniencs, amb la col·laboració dels centres educatius, les escoles de música, l’Associació de Dones Senienques i l’Ajuntament, organitza la jornada ReVOLTA, que vol reivindicar la necessitat de buscar nous usos socials a espais patrimonials com estos que han perdut la seua funció original.
El context de sequera en que hem hagut de crear "La paraula dita i compartida" als safaretjos de la Sénia ens ha portat a reflexionar sobre el context de canvi climàtic que vivim. Cal replantejar la relació que tenim amb l’aigua i amb aquelles estructures que ens recorden els antics usos. Cal valorar el patrimoni no monumental i les formes de vida que els van donar sentit. Unes formes de vida que han desaparegut i no tornaran, però que ens poden ensenyar coses útils sobre com buscar l’equilibri amb el medi natural que ens envolta.
Dúnia Pla Queralt
El passat 26 d’octubre ens vam trobar a la Sénia un grup d’amants del territori per a passejar pel poble tot conversant. Vam aprofitar l’avinentesa per a resseguir una de les rutes de transhumància que travessaven el poble tradicionalment: ens vam trobar al safareig del Calvari, vam seguir el lligallo cap amunt fins a la Ravaleta, ens vam desviar per la placeta del Toril fins al safareig de la Plaça, vam pujar a visitar el mirador de la Plaça, la Terrassa, i la font Vella de la plaça Major; després vam tornar a agafar el lligallo per a pujar fins a la zona de les Casetes on vam visitar el safareig de la Nòria i el mirador de la plaça del Bruch. Durant el recorregut, vam anar parlant de l’aigua, de les paraules, dels pobles veïns... És a dir, tot allò que sense adonar-nos-en conforma la nostra essència; fins i tot, quan la sequera ens constreny a veure els safaretjos buits.
Al primer safareig vam presentar una mica els temes que volíem parlar aquell matí plujós: la Sénia, els safaretjos, l’aigua, els Ports, la llengua... i ho vam anar desenvolupant durant el passeig. Al safareig de la Nòria ens esperaven un grup de membres de l’associació de Dones Senienques, que ens van ensenyar com es renta al safareig. També ens van explicar els diferents tipus de sabó casolà, ens van presentar la sabonera, els ribells de llanda i, com era d'esperar, vam compartir anècdotes viscudes al safareig: un emblemàtic espai de conversa i xafarderia. Em va fer un goig especial recordar i compartir moments viscuts rentant al safareig quan era menuda i hi acompanyava a ma iaia. Finalment, vam cloure la jornada reflexionant, una miqueta més, sobre la importància de la diversitat lingüística i de totes les possibilitats de l’estàndard. Vam fer un incís especial en la transmissió de coneixement, però sobretot d’estima, curiositat i sensibilitat dels més grans cap als jóvens. Considero que és molt important conéixer els diferents models de vida que han tingut els nostres parents per a poder apreciar el que ens envolta.
La Sénia és un poble situat al centre del domini lingüístic de la llengua catalana, a la falda dels Ports i indestriable del riu que d'antuvi li ha permés desenvolupar-se: el Sénia. Un riu que uneix en comunitat les persones que viuen als pobles d’una banda i altra. Malauradament, el riu Sénia coincideix amb el traç de la frontera administrativa entre dues comunitats autònomes. Això, juntament amb el canvi de model social, comporta un distanciament lingüístic i cultural de les terres del Sénia, que cal revertir. El desenvolupament de les manufactures aprofitant l’aigua del riu i l’intercanvi de matèries primeres ha forjat, durant segles, una comunitat amb els pobles del Montsià interior, els del Baix Maestrat, els Ports de Morella i la Tinença de Benifassà. Estos pobles conformem una zona allunyada dels centres econòmics i sempre hem lluitat conjuntament per a autoabastir-nos.
Actualment, el canvi de model social i econòmic està comportant una pèrdua de conversa i comunicació entre els veïns. Es perden espais d’ús de la llengua espontània com els safaretjos i els mercats. Fet que afavoreix que la variant estàndard apresa a l’escola —i restringida a uns altres àmbits d’ús— s’escole a dins de casa. Això és un problema generalitzat, però en esta comunitat de què ara vos parlava, s’hi suma la dificultat que l’estàndard lingüístic proposat en general als centres educatius són models divergents a una banda i altra del riu Sénia. Ambdós models són centralistes: un té el punt de mira cap al català oriental i l’altre cap al valencià central. La suma d’estes dos circumstàncies distancia, més del que s’escau, els diferents parlars. Es crea una falsa frontera lingüística, que ressegueix el curs del riu Sénia.
La llengua és l’eina que ens permet donar nom al nostre entorn palpable i a l’intangible. És gràcies i mitjançant el llenguatge que podem pensar i exposar el que pensem i percebem pels sentits. És inevitable que la realitat i les necessitats diàries canvien i amb estos canvis, deixem d’emprar paraules i les anem perdent. Només conservem allò que ens fa falta. Però, què passa quan una realitat antiga torna? En què ens basem per a crear noves paraules que descriguen les noves realitats? Com descrivim els nostres pensaments i sentiments si ja no sabem com anomenar-ho? La pandèmia de la covid ens va demostrar que la realitat i la forma de viure pot canviar d’un moment a un altre. M’agrada explicar una anècdota familiar: Quan ens vam quedar confinats, mon germà vivia sol. Feia dies que es movia poc i passava fred a casa. En una trucada ens va explicar, a mons pares i a mi, que feia uns dies que li picaven molt els peus, sobretot quan es gitava, que els tenia roginosos, però no s'hi veia cap picada. A natres ens va pegar per riure. Tota esta explicació perquè mon germà no coneixia la paraula ni la realitat que designa prunyons. No soc experta en maluguers, però un prunyó, per a qui no ho sàpiga, és una inflamació de la pell que té un color roginós i pica molt. Sol fer-se als dits dels peus, de les mans i a les orelles quan fa molt de fred. Abans era molt freqüent tindre’n. Les cases eren gelades, la majoria de la gent passava el dia al camp fes el fred que fes i més a l’hivern quan sense guants havien d’anar a plegar les olives en ungletes; la roba es rentava a l’aigua gelada del safareig. Ara, podem passar fred asseguts tot el dia davant de l’ordinador treballant.
Hi ha tres grans fenòmens sociolingüístics interns —deixo de banda les interferències d’altres llengües— que afavoreixen l’empobriment de la llengua. El primer, i el que ens és més difícil de revertir, és la pèrdua de vocabulari a causa del canvi de model de vida. Ja siga perquè hem perdut els oficis manuals i, per tant, hi ha tot un conjunt de paraules que ja no necessitem: filaberquí, enformador, gúbia, barrina... com perquè amb l’estil de vida hem deixat de construir cases amb entrunat i ja no anem a la font a buscar l’aigua amb cànters. Són un seguit de paraules que han passat de ser conegudes per tothom a quedar-se restringides a un artesà apassionat o a algú prou sensible per a conservar esta realitat en un museu personal. El segon és el que ja esmentava abans: les variants pròpies del model d’estàndard que substitueixen les pròpies del territori. És el cas de panxells - bessons, bufa - bombolla, cingle - penya-segat, entretemps - tardor, ravera – ramat... I finalment, la tercera de les tres categories que he determinat: el lèxic que s’ha deixat d’emprar encara que la realitat que designa es conserva. Esta darrera és la mostra d’empobriment lingüístic que, com a parlants, ens dificulta més la forma d’expressar-nos i comunicar-nos. N’indico alguns exemples: almosta, milana, bardissa... i els microtopònims.
Per concloure, només em queda agrair la gran sort que tinc de créixer en una família sensible i curosa per la llengua, la cultura i la història. Sumat a la meua curiositat i passió, m’han permés aprendre moltes coses, sobretot a mirar la vida amb uns altres ulls. Sento que faig de frontissa entre el model de vida de fa 50 o 70 anys i el que m’ha tocat viure per generació. És des d’este punt de vista que em permeto observar com evoluciona el món i m'adono de la importància de fer saber als més jóvens d’on venim. M’agrada creure que si no saps d’on vens, és difícil saber cap on vas. Per tant, penso que cal vetllar per preservar i recuperar les formes genuïnes i arraïlades a la nostra terra; promoure un estàndard ric i aglutinador de les diferents varietats lingüístiques. Les hem de dignificar i això comença per creure en la nostra història i en la nostra comunitat. En definitiva, compartir paraules, espais, passejades i anècdotes que són la base del nostre món.
AUTORIA
Victòria Almuni Balada. Què us puc dir de mi.
Sóc una senienca orgullosa del seu poble i compromesa en la seua evolució i el seu patrimoni. Vaig haver de marxar a estudiar fora als catorze anys perquè en aquell moment no teníem institut. Sortosament ara això no cal tan prompte; tenir serveis és fonamental per a mantenir la vida i la identitat dels pobles, i som els propis habitants qui hem de lluitar per aconseguir-ho.
Em vaig llicenciar en Història de l’Art i em vaig doctorar amb un estudi sobre la construcció medieval de la catedral de Tortosa. El patrimoni en sentit ampli m’ha interessat sempre, i per això he intentat adoptar una mirada transversal entre arquitectura, antropologia, economia, hàbits socials… És el que solem fer qui ens dediquem al que se sol qualificar com a "història local": treballar amb una mirada global de comunitats concretes dins del context general en què es desenvolupen.
Esta visió de les societats i de la història m’ha portat a estar sempre molt vinculada a l'associacionisme cultural. Especialment al Centre d’Estudis Seniencs, del qual he format part des del moment en què es va fundar l’any 1992. Des del Centre d’Estudis hem intentat aportar a la recerca i a la difusió de la nostra memòria. Posar noms i dates a persones i moments que expliquen qui som ara. Analitzar processos que ens expliquen com a comunitat. Remarcar les singularitats i les interrelacions d’un territori com el nostre, situat a la zona de cruïlla entre Catalunya, Aragó i València. Va ser un honor, en este context, rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l’any 2018. Ho vaig considerar un reconeixement al territori i al món dels Centres d’Estudi.
La vida em va oferir la possibilitat d’entrar en contacte amb el món de l’educació secundària i este ha estat durant més de trenta anys el meu àmbit professional. Ha estat una sort; m’ha permès estar en contacte amb la joventut del nostre territori i m’ha permès acompanyar-la en el seu procés de creixement. A més, com a professora de Ciències Socials, he pogut ajudar a conèixer les societats que ens han precedit i el seu llegat. M’ha agradat sempre molt, sense voler idealitzar un ofici que té parts bones i d’altres no tant, com passa amb tots.
Els darrers tres anys he tingut de nou una oportunitat molt especial. Representar al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya com a Directora Territorial de Cultura. Ha estat una oportunitat que agrairé sempre i que m’ha permès conèixer més a fons la riquíssima realitat cultural de les Terres de l’Ebre i fer de mediadora amb la Conselleria.
Ara, com a Alcaldessa, m’esforço en liderar el govern municipal i defensar els interessos d’un poble que s’aixeca cada dia amb voluntat de seguir vivint en un entorn rural de manera digna. La necessitat de contemplar les coses amb un punt de vista molt més global i ajudar a solucionar situacions complexes ha estat i és un repte pel qual treballo en este moment.
Centre d'Estudis Seniencs: https://www.irmu.org/centers/center/2
http://www.patrimonisenienc.blogspot.com/
Dúnia Pla Queralt (la Sénia, 2002). Estudiant d’últim any de filologia catalana i estudis occitans a la Universitat de Lleida. He col·laborat en el projecte InSitu, que es proposa preservar i recuperar la toponímia de l’Alta Ribagorça, i he format part d’un equip de treball per a crear un diccionari d’identificació de figures retòriques. Actualment, formo part del projecte Linguatec que té l’objectiu de desenvolupar tecnologies de llenguatge per a la variant aranesa de la llengua occitana. He compaginat la meua formació universitària amb un curs d’assessoria lingüística al projecte Spuni. Abans de marxar a estudiar a Lleida, en el marc del treball de recerca de batxillerat, vaig fer un breu estudi sobre la vigència d’ús d’una sèrie de paraules al meu poble, la Sénia. Sempre he tingut interessos diversos relacionats en l’entorn, la llengua i la cultura. Quan tinc l’oportunitat, intento col·laborar en entitats i iniciatives locals o en estudis relacionats amb el territori. En aquest moment estic iniciant un estudi sobre l’humor en l’obra contística de Jesús Moncada.
MATRIX CULTURA 2050 a Terres de l'Ebre és un projecte d'Associació Livemedia. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Tarragona, Institut Ramon Muntaner (IRMU). Amb la col·laboració de: Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre (COPATE). Agraïments: Consells Comarcals de la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià, Parc Natural dels Ports i IDECE-Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre.
Al 2022-2023 va rebre el Fons Europeu Next Generation Catalunya.