Als safaretjos de la Sénia: la paraula viscuda, dita i compartida [-II-]
De paraules, actituds lingüístiques, didàctica, normalització i lexicografia nostrades o el que és el mateix: per què es perden les arraïls o no?
ALS SAFARETJOS DE LA SÉNIA: LA PARAULA DITA I COMPARTIDA
Àngela Buj Alfara
La Sénia dita i compartida. Un prudentíssim tribut des del centre de la llengua.
La jornada d’avui ha estat clara en el verb i no tant en el cel, i si bé l’aigua que buscàvem, arrancant des del carrer del Safareig, de la Sénia, no hi era en el receptacle, el cel ens convidava a donar-nos-en i teníem amanits els paraigües. Hem passejat per un poble amic, de la mà d’amics i amb amigues que ens feien avinent la paraula i la història. Entre seniencs, nuvolades i el paisatge del cingle tothora dibuixant Rossell, la mola de Xert, els Ports, i el Sénia afaiçonador d’este paisatge i de les seues aigües que troben la unió entre Alcanar i Vinaròs a Sòl de Riu. Un paisatge que, no hi podíem fer més, ens evocava un locus amoenus compartit entre veus d’experiència que ens parlaven de com n’és de tosca la pedra i com treballar el sabó moll, amb dones arromangades al safareig de la Nòria i, com, la font de la Plaça coronada de caragols i falgueres felegueres raja amb un riu de gotetes que esperen. Bossa penjada, com una taleca, i hi llegim mots nostrats i compartits, parlem del capell i ens enlairem a Montsià: Guarda’t d’ell! I lluir el sol i lluir el mot:
agraïxo, birla, carlota, catxel, calcetí, dèsset, estes, jóvens, juí, lligallo, llijo, lo, mançana, moixarra, meua, nàixer, parléssem, pataca, pesteta, polp, quint, rabosa, raïl, servici, xiqueta
I noves veus que, potser sí, ara jóvens ens auguren un continuar fent volar palometes, un somiar de bromeres de colorins que ens dibuixen la ratlla de Sant Martí en una terra que no s’hi sap però ho és: el centre de l’univers lingüístic, de la nostra manera de veure el món i de nomar-lo. Si Dalí va anomenar Perpinyà «el centre del món», nosaltres, com «un tribut prudentíssim» ens situem en el punt geogràfic equidistant dels pols de dalt i de baix, d’ambdós cap-i-casals. Amb el nostre parlar modelat per veus passades, amb arabismes, aragonesismes i un pòsit compartit de meridionalitat.
S’allarga el matí i arribem a migdia, a la Plaça es fa la plaça i paradetes de maçanes, carlotes, bajoques i una dolça fàbrica de xocolate clouen un matí que se’ns ha fet molt viu, que hem viscut perquè li hem donat pas a la paraula, de vida dita i compartida.
(...) el prudentíssim tribut: | dels carrerons en besar les portalades | tot l’enuig, | aquell que engendra’s | d’una nafra estranya, | esdevenia una festiva | joia. (...)
«Revelació de l’arena», Galops i glops. Pere Xerxa (1980)
Alcanar, 26 d’octubre del 2024
De paraules, actituds lingüístiques, didàctica, normalització i lexicografia nostrades o el que és el mateix: per què es perden les arraïls o no?
Se’m demana que a part de la poètica hi fique cullerada l’expositio i m’agradaria que la retòrica, en estat pur —però això ja dependrà de cada u i no estic molt segura que l’objectiu d’aquestes paraules siga convèncer. Simplement, explicar i el camí que el faça cada u com considere però, això sí, que camine de la mà de Llull, de March, de Vergés, de Pons, de Moncada... i de tants d’altres amb qui gaudim de la llengua compartida. Si en albirar el punt final, disposem que cal sirgar amb palometes, maçanes, calcetins, povals i pataques, doncs, nosaltres i els de després hi sortiran guanyant. Els precedents veuran que aquella tasca d’haver viscut per a salvar-nos els mots ha valgut la pena, i si no, serem nosaltres mateixos els que haurem decidit d’abandonar la nau.
Després d’aquesta breu desbrossada, els temes que cal pinzellar són la cerca de què som i com som, lingüísticament parlant. Les arraïls del parlar senienc. La normalització de la llengua, què vol dir? (I deixeu que en una bafarada el personatge afirme: «Sabem més castellà que català, en definitiva». Hi tornarem).
I comencem a explicar-nos:
Parlar dels orígens, capbussar-nos en la recerca de saber d’a on venim —suposo que més d’un haurà tengut en algun moment de l’existència ganes de tindre dades de l’arbre genealògic o que li expliquen com era de menut, o què feien els pares, com se van conèixer, quina vida portaven els iaios, etc. I tot això, moltes vegades, també ens invoca a voler fer recerques més socials i enxamplar l’angle personal. En aquesta recerca de saber d’a on venim, de poder cercar en la llibertat i en un passat no censurat, en la recuperació del record, per a conèixer i, per tant, valorar allò que no hem viscut però que ha donat forma a la nostra realitat col·lectiva actual hom, molt des del centre de la llengua —que és el nostre punt geogràfic— ha anat cap a aquesta recerca paral·lelament amb l’abandonament, i bandejament, de la paraula que ens guiava. Voler saber què hi havia a sota de les rames i el tronc, nosaltres que som les fulles, mirant cap a dins de la terra, una volta amb les manetes hi hem fet un clot.
L’expositio, diu l’etimologia, és traure alguna cosa fora, llevar-la del seu lloc, i d’aquí podem explicar el cognom Expósito, referit a aquells infants que es deia que «eren de la Casa», perquè eren trets del seu lloc natural familiar i eren, en sentit estricte, desubicats i depositats (de positum, per tant, «depòsit» i derivats també cal emprar-los sense complexos, catalans com són, anteriors als sinònims «dipòsit», etc.) en un altre lloc que no era el seu àmbit primer. Doncs bé, en aquesta exposició veiem que la paraula que ens guia, a la Sénia, és arraïls. Hi ha un interès col·lectiu per buscar les arraïls, en altres llocs raïls, i en altres arrels o rels. Potser la paradoxa encara no s’ha vist, però mostrem-la ben a la llum i traem-la de la terra. No és sorprenent que per a remenar en els nostres orígens i sentir-nos ufanosos de troballes i recerques haguem d’enterrar la paraula que anomena allò que estem fent? És a dir, em resulta força antagònic que per a recuperar precisament les nostres raïls —jo en dic així— haguem de perdre la paraula i bescanviar-la per una geosinònima, en aquest cas, arrels.
Què tenen les arrels o les rels que no tinguen les arraïls o les raïls? Doncs tenen la marca, la conseqüència d’aquell qui no se sent segur, d’aquell que s’enlluerna en el més enllà territorial i en una recerca, a voltes, amb els ulls mig clucs, en què l’interès o la informació de la font en què ha de raure el parlant queda estroncada o els emissors professionals no la donen completa. El parlant els pares del qual, en el seu medi lingüístic natural, deien arraïls, els seus iaios o avis també, però ell ja diu arrels és fruit de la inseguretat d’aquell parlant que, potser, des de la tribuna professional la hi ha transmesa així i no ha anat més enllà en la comprovació, el saber de si la primera raïl i la segona arraïl eren prou solvents per a explicar les seues arraïls i, amb interès, cal dir-ho, ha cercat de no equivocar-se i la que té la marca inequívoca que se li ha explicat de catalanitat —arrel— el parlant l’ha incorporada per a tindre la seguretat que amb aquesta no fallarà. Emprant, regirant i recuperant les arrels, el parlant se sent, això que ara en diuen, «empoderat», però emprant arraïl, tot un seguit també d’emocions contràries a les experimentades amb «l’empoderament» s’hi esdevenen i la conseqüència és convertir les arraïls en expòsites.
Vos convido a cercar el lloc de les raïls al Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i trobareu la raïl al seu lloc, sense marca d’expòsita. Alhora, podeu buscar arrel, i també la hi trobareu. Simultàniament, podeu anar a la lexicografia valenciana i veureu que les raïls també hi són i nosaltres, baula imprescindible en la continuïtat i unitat de la llengua, també ens arraïlem. Per cert, vos recomano el conte Arraïlades, de Guillem Riba Gauxachs. L’autor exposa i defensa l’arraïlament de les oliveres al seu medi i l’adjectiu que les designa ha de ser conseqüent amb el medi lingüístic en què viuen aquestes oliveres. Gràcies, Guillem, per entendre-ho. I, clar, parlem de l’ecolingüística i de la màxima que em van ensenyar a Magisteri: «L’ensenyament ha d’estar arraïlat a l’entorn.», i per què desarraïlem l’alumne lingüísticament de l’entorn?, me pregunto jo. Parlem d’ecolingüística, potser?
El camí que hem iniciat més amunt, ja ho hem dit, cada u ha de recórrer-lo personalment, és a dir, que ens trobarem amb diferents opcions: el parlant que trenca la cadena perquè no coneix que aquella baula també és vàlida; el parlant que coneix les arrels però que manté les arraïls perquè sap que són el mateix, va a les fonts i n’adquireix la seguretat; el parlant que, tot i sabent-ho, rebutja les arraïls i les substitueix per arrels...
Tot això que hem dit, dona una sèrie de pistes i serveix de model igualment per a la resta de geosinònims arxiconeguts: abadejo, bacallà; brossat, brull, mató; catxel, escopinya; fesol, mongeta; granera, escombra; guilla, guineu, rabosa; meló d’Alger, meló d’aigua, meló de moro, síndria; palometa, papallona; roig, vermell; etcètera, etcètera, etcètera. La llista és llarga i coneguda. Una varietat en la qual hauríem de sentir-nos cofois —com canten Pepet i Marieta— per a gaudir-la i xalar amb ella, com també fan els balears. Fixeu-vos que no he escrit «disfrutar» perquè tenim dos maneres de dir en català, amb un mot, i amb més d’un també: «passar-s’ho bé». Però ja veurem quant de temps tarda o triga aquest «disfrutar» a campar per l’oficialitat lexicogràfica. Ben il·lustrativa és la iniciativa de Frederic Perers Monfort en L’efecte Villalpando, mostra dels castellanismes normatius i en quines èpoques de normalitat i/o submissió n’hi han entrat més. Podeu informar-vos a https://fredericperers.cat/portfolio/lefecte-villalpando/. (Per cert, és l’interiorista que ha realitzat la museografia del Museu de Tortosa, https://fredericperers.cat)
Nosaltres, parlants de cada dia, som les baules que podem donar-li una normalitat a la cadena o anar fent que aquesta en perda pel camí. I què és fer normal les paraules —reprenent el que inquiríem al segon paràgraf— doncs donar-los aquell ús que els és propi i fer-les viure, «fer-les normals». Lluny encara de la normalització de la llengua, cada dia ens despertem sabent que ací o allà algú es queixa que la llengua pròpia d’un territori siga usada per aquells qui la parlen, paradoxal també!, cada dia sabem que hi ha qui no dorm per veure de quina manera més eficient i sibil·lina pot emmudir-la i cada dia ens desvetlem, o no, per estar més desprotegits davant dels nostres drets, perquè els qui han d’endreçar-los, i també ve de lluny, no s’hi esmercen prou. I vegeu si no és paradoxal. I també hi ha la tria, per a reeixir en l’espai comunicatiu, batejat amb un anglicisme, i omplir el sac dels expòsits si no hi copsem la intencionalitat, el com i el perquè de l’estàndard, i hi ha qui acaba com els romans amb els pedrolins blancs i els pedrolins negres. Cal anar entenent, mentre fem camí, que la tria no vol dir rebuig ni mort, i hem de parlar de situacions comunicatives, de registres i de naturalitat, normalitat i genuïnitat. I els qui en tenen responsabilitats vehicular-ho amb el màxim d’entesa i didàctica.
Conseqüència de l’anormalitat lingüística en què vivim, manta vegades els referents que sempre sabem i se’ns acudeixen ràpidament són en una altra llengua, i si no proveu-ho amb les frases fetes, com el cabal de repertori va minvant i empobrint-se. Vaig estar molts d’anys sense alternativa a «Nadie es profeta en su tierra» i, un dia, una tia meua de Vinaròs va dir de manera natural l’expressió que m’ho resolia. Com ne diríeu vosaltres d’aquesta dita que tots coneixem, del país veí? El que em va dir la meua familiar, vos ho deixo escrit al final del text, però no ho llegiu encara.
I va i resulta que fa molt de temps, ja anys —i tornem a l’inici del paràgraf—, que la tria feta des de l’IEC té dos adjectius: composicional i polimòrfica, és a dir, afegim-hi més veus a la inicial de Fabra —i sort del llegat que ens va deixar— i completem-ho, estudiem-ho, fem propostes, debatem-les, deprenem-ne. I el resultat ha estat que per a avançar tots junts hi han d’estar representades més veus de la llengua i així tenim meua, meva; nàixer, néixer; creïlla, pataca, patata, trumfo; llijo, llegeixo, llegixo; perd, perdo, perdi; siga, sigui...
Podem invertir una mica de temps per a observar i acaronar la baula que ens definix i defineix i obrir, per exemple, el diccionari i sorprendre’ns i fiançar-nos-hi i perdre la temor i sentir que quan no coincideix una paraula nostra, en l’àmbit formal, amb altres baules —posem per cas—, de més al nord, potser siga una baula arraïlada de la cadena, no una expòsita que es balanceja i es perd. Això sí, de la mà dels que ens han fet arribar fins aquí —Josep Carner Puig-oriol, Caterina Albert Paradís, Josep Pla Casadevall, Montserrat Roig Fransitorra, Llorenç Villalonga Pons....—. Amb cura i voluntat per la baula que nosaltres som de la cadena i fent, sí, expòsits aquells mots que són forans a la llengua, però no perquè es pareguen a una altra romànica rebutjar-los de cop (penso en vosaltres arena, faena, maçana i mançana, amb una fesomia fesonomínica romànica han arribat a dos llengües directament de la raïl llatina). Si no anem a la deu de les paraules, podem trencar totes aquestes baules i tantes d’altres. Siguem curosos, si volem, i sentim-nos forts en l’anella que dona vida a la cadena.
Per molts anys, que la font de les paraules senienques, compartida amb tants d’altres territoris veïns, seguisca rajant amb les fondes arraïls!
(I ara vos dic la dita: «Los sants del poble no fan milacres», amb metàtesi inclosa.)
AUTORIA I REFERÈNCIES
Só qui só
Nascuda a Vinaròs (Baix Maestrat), amb naturalitat, per raons de veïnatge i familiars. Visc a Alcanar, que pertany al que en diuen Montsià. Diplomada en Magisteri i llicenciada, amb grau, en Filologia Catalana, per la Universitat de Barcelona, i doctorada en Filologia Catalana per la Universitat de València, amb la tesi «Els parlars del Montsià. Estudi geolingüístic» https://roderic.uv.es/items/8fb9674d-1c8c-49e4-b710-5c1ff0fb7738.
Vaig rebre la II beca Manuel Sales i Ferré, el 1996, d’investigació en Ciències Socials convocada pel Consell Comarcal del Montsià; el 2009 una beca, per a un estudi lexicogràfic, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; el 2024 la beca de Dialectologia Francesc de Borja Moll, convocada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), a la millor tesi doctoral en Dialectologia.
Tinc diverses publicacions —llibres i articles— sobre l’àrea lingüística del tortosí. M’interessa la Didàctica i el model lingüístic que es vehicula a l’ensenyament, i alhora em preocupa, perquè el desconeixement de les possibilitats que reconeix l’estàndard i la gramàtica, avalades per l’IEC, en general, es desconeixen i, per tant, no s’apliquen en el model lingüístic que es vehicula aquí, amb un resultat d’empobriment lingüístic i dispersió de la unitat de la llengua. Tanmateix, el model lingüístic vehiculat en altres zones és restrictiu respecte a altres solucions comunes a la llengua i dona com a resultat una concepció jerarquitzada dels diferents parlars en el conjunt de la llengua. Tant des dels mitjans de comunicació, des de l’administració, com des del món educatiu s’hauria de tindre en compte la proposta polimòrfica i composicional que es difon des de l’IEC.
He elaborat per al departament d’Educació l’estudi «Raïl: Proposta de model de llengua per a les escoles del Baix Ebre, Ribera d’Ebre, Montsià i Terra Alta». El títol i l’estudi es complementa amb les comarques valencianes del tortosí: Alt Maestrat, Baix Maestrat i Ports. Proposta de model de llengua que es troba en un calaix... Juntament, el disc compacte «Cançons i contes per a les nostres escoles», en què els xiquets, i els mestres, poden trobar cançons i contes cantats ì contats en la fonètica del català occidental, http://www.xtec.cat/~abuj.
He dirigit la revista del CEL https://usuaris.tinet.cat/locel/, beCEroLes. Lletres de llengua i literatura https://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?codigo=26494, i m’agrada dir que l’extrem sud d’Alcanar a on desemboca el riu de la Sénia s’anomena Sòl de Riu i l’extrem nord de Vinaròs a on desemboca el riu de la Sénia, talment, s’anomena Sòl de Riu. El mateix punt d’unió, amb el mateix nom, per a Catalunya i per al País Valencià.
MATRIX CULTURA 2050 a Terres de l'Ebre és un projecte d'Associació Livemedia. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Tarragona, Institut Ramon Muntaner (IRMU). Amb la col·laboració de: COPATE-Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre. Agraïments: Consells Comarcals de la Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià, Parc Natural dels Ports i IDECE-Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre.
Al 2022-2023 va rebre el Fons Europeu Next Generation Catalunya.